dimarts, 28 d’abril de 2015

L'àguila negra

de Joan Carreras




Barcelona, Proa, 2015
354 pàgs.


Indignació.
I un punt de ràbia. Reaccions poc habituals davant d'un llibre, però quan no agrada, no agrada.
Hi va haver opinions positives sobre aquesta novel·la que repassa la biografia (fictícia) d'un dentista durant la segona meitat del s. XX i el primer quart del s. XXI en una Barcelona grisa que es desperta de la dictadura de maneres ben diferents. Però, sens dubte, si alguna nota general va sobresortir de la sessió sobre el Premi Sant Jordi 2014, va ser negativa: "el personatge és psicològicament inconsistent", "no vull tenir aquest llibre a la llibreria, però no sé a qui donar-lo", "ocupa un lloc innecessari", "quan es necessiten tantes escenes per explicar com és un personatge, malament rai"...
Més enllà de la ira, o de comparacions amb informes clínics breus i més clars, arguments literaris: al personatge li passen massa coses com perquè sigui creïble que no es commogui; les dues parts amb què es divideix són massa desiguals, perquè una té un ritme molt lent i l'altra és veloç; les acotacions històriques són forçades, no serveixen per a res ja que no s'expliquen a fons; l'escriptura és correcta, però massa recarregada d'adjectius i frases rebuscades; l'estructura d'un capítol en present i un en passat està molt vista i gastada; el fet que totes les trames secundàries tanquin, al final, és gairebé ridícul...
Tanmateix, alguns lectors (pocs) van defensar el bon retrat d'un temps (anys setanta), en què la llibertat política, de consciència, sexual començava a obrir-se camí a Barcelona: hi arribava música estrangera, apareixien organitzacions noves, hi havia festes disbauxades, es provaven drogues de disseny... Un retrat que només fa de marc, que no pretén ser protagonista perquè, qui ho ha de ser, en Marià Solvell (el dentista) justament no el viu, tot li passa al marge, enderiat per la feina, és incapaç d'emocionar-se o mínimament implicar-se amb els canvis socials... i també amb el que passa (de tot i gairebé sempre desgràcies) en el seu entorn més íntim.
Dit això, la sessió tornava al bucle: un personatge així no existeix; no és coherent el que pensa i el que diu; el que fa amb el que pensa; la decisió d'anar-se'n a un poble nudista al final de la seva vida (és el capítol inicial) perquè té pendent un deute amb si mateix d'una vegada que no es va despullar, no se la creu ningú; aquest home és absolutament inconsistent i l'autor no sap explicar-lo, ni a base de sumar-hi life events...
Contraargumentació: és un personatge pla a qui, probablement, l'autor ha carregat massa la motxilla de les desgràcies, sobretot perquè queda clar com és (de gris, d'anodí...) des del primer capítol; però la gràcia del llibre és que crea atmosferes, sap introduir-te en entorns amb gran facilitat, des de la consulta a un massatge rebut per algú de 70 anys, vidu i sol; a la vivència d'algú que neda amb el "fantasma" d'un ésser estimat. O sap transmetre, sense morbositat (i amb poesia), la sensació que produeix un malalt terminal de càncer que ja ha abandonat l'esperança...
La manera com es mostrava nua, sense cap complex, li va semblar molt més meritòria que la manera com els altres caminaven despullats. Perquè els altres, els vius, només ensenyaven el seu cos nu mentre que ella, gairebé una moribunda, mostrava a tothom com seria molt aviat el seu cadàver.
Tanmateix, la inconsistència del protagonista, la gratuïtat de la doble trama, la pirueta final (que no cal desvetllar) i l'excessiva grisor d'un personatge que no aporta res al lector van prevaldre, com a tònica general, als arguments esforçats dels lectors més entusiastes, incapaços de respondre a veritats com que Stefan Zweig o Fiodor Dostoièvski expliquen molt millor, amb menys pàgines, la psicologia dels personatges. I disposats a usar la ironia més mordaç quan la comparació era amb informes clínics...
Això sí, la sessió va tenir la virtut de la vehemència, de l'apassionament en favor de la lectura, de demostrar que la literatura només és vàlida si commou.


PS: nota a part per la consideració de si el Premi Sant Jordi ha de servir als interessos d'un editor que vol promocionar la carrera d'un autor o si hauria de ser una altra mena de premi...

1 comentari:

  1. Per un llibre que no em llegeixo, veig que no m'he perdut res! A partir del maig torno a estar a punt i faré els deures.

    ResponElimina