L'úter de la balena

de Joan Jordi Miralles

Ed. Moll, Palma, 2010.
Premi de Narrativa Vila de Lloseta 2010.
183 pàgs.

La presència de l'autor, Joan Jordi Miralles, va marcar rotundament la sessió. D'entrada ens va deixar clara la seva postura com a escriptor que només vol parlar a través dels llibres, però també que l'aventura de viure únicament com a escriptor gràcies als guanys obtinguts en un premi literari, va ser massa dura. Citant Joan Fuster va recordanr-nos que "els llibres no supleixen la vida, ni al revés". Dit d'una altra manera, com Manuel Rivas: "l'escriptor ha de caminar, no només escriure".
Per entrar en matèria, va reconèixer la fortíssima influència que havia exercit sobre ell la literatura i els arguments en espiral de Thomas Bernhardt i que, en disposar-se a escriure L'úter de la balena havia decidit trencar-la i posar els personatges en unmoviment continu, però dins d'un ambient estàtic, reclòs. I, això sí: abocats a una situació límit.
Pel que fa a la forma, va voler destacar la seva recerca d'una veu particular, amb una musicalitat pròpia i, sobretot, un ús del llenguatge lluny de l'estàndard literari a què està acostumada la literatura catalana. El propòsit era doble: d'entrada, un compromís cívic o polític amb l'idioma, buscadament fabriana; però també el fet que la llengua fós un petit obstacle per amagar o polir la pornografia i la cruesa d'algunes de les imatges més dures. Certament, el tema del llenguatge és un dels que més havia sorprès als lectors: molts (tots?) van reconèixer l'ús del diccionari per avançar en la lectura; en general, però, no es criticava aquesta opció, ans al contrari: s'agraïa l'esforç exigit i el que això havia significat per aprendre nou vocabulari. Alguns lectors ja s'havien adonat que justament era aquest el que ajudava a seguir llegint els capítols més truculents, sobreentenent o imaginant el que s'hi narrava... sense acabar de capir-ho del tot.

Sobre la trama, l'autor va revelar que la idea va ocórrer-se-li l'any de la sequera, quan certs pobles del sud de la Península havien tret marededéus en processó perquè fessin ploure. La subversió de l'estampa era preguntar-se què passaria si Déu o la instància superior que toqués els fés cas de debò. D'aquí a la idea d'un diluvi, només hi havia un pas. Algú va quedar sorprès, justament, que aquest futur apocalíptic dibuixat a la novel·la fós a causa d'una tempesta inacable i no de la sequera que molts científics han pronosticat. Però la polèmica, en tot cas, i la sorpresa majúscula no apuntaven a aquest tema, sinó el de la vida al límit a què s'aboca els quatre personatges principals. Sobre ells, justament, el comentari general és que eren individus freds, sense sentiment ni nom, que resisteixen fins a uns límits repulsius quan semblaria que el més lògic és el suïcidi. Hi va haver qui va reconèixer que esperava el suïcidi de tots plegats des de les primeres pàgines: com poden aguantar tant de patiment? Resposta força unànime: no és tan estrany, l'home ha estat capaç d'això i de més al llarg de la història i només cal recordar els capítols més negres de l'esclavisme, retratats, per exemple, a la darrera novel·la de Vargas Llosa, El sueño del celta. L'autor va reconéixer, en tot cas, que sempre va buscar que tant els personatges com la trama mateixa resultés repugnant, que no deixés indiferent ningú.
Val a dir-ho: ho aconsegueix. Tot i que més d'un lector va reconéixer que trobava la novel·la desagradable i que els havien vingut ganes de deixar-la tot just començar, el cert és que tothom va acabar-la i ningú no en va resultar il·lès: o agradava molt o feina venir basca. L'autor va reconéixer que aquest era el risc d'escriure aquest tipus de novel·la i, davant la insinuació d'algú sobre les similituds amb La carretera de Cormac McCarthy, Miralles va explicar que la lectura d'aquest llibre, a mig escriure L'úter... va ajudar-lo en un moment en què no sabia si anava ben encaminat i si la novel·la tenia sentit. Va arribar a plantejar-se si no eren massa iguals, però la conclusió clarament va ser que no: a La carretera els personatges caminen i no són mai en un mateix lloc.

Sorpesa al final, ja que molt pocs s'esperaven la reedició del Diluvi Universal, l'Arca i l'aparició quasi divina. Hi ha qui va qüestionar-se si no podia tractar-se del Primer Diluvi, el bíblic... Cadascú és lliure d'interpretar el que vulgui, Miralles dixit; com tant altres fils sense lligar, suggerències sobre l'origen dels personatges, que volgudament mai no són veritats rotundes. Sobre el títol, en canvi, una explicació clara: un úter és un indret on hi cap de tot i la balena ha estat sempre vist com un animal ue simbolitza el canvi o el renaixement: des del mite de Jonàs bíblic, fins a la cosmogonia islàmica en què tot parteix d'una balena...