Crim i càstig

de Fiòdor Dostoievski


Ed. Proa, Barcelona, 2003 [1a ed.: 1929]
Traductor: Andreu Nin
602 pàgs.


Els clàssics es noten per això: per la unanimitat que provoquen. No només no deixen ningú indiferent sinó que, a més, tothom té coses a dir-hi i podries parlar-ne durant hores i hores recordant anècdotes, capítols o enfilant reflexions. Provoquen passió lectora. I així va ser en aquesta ocasió: ni les traduccions antigues, ni un llenguatge ben diferent al que ara tenim acostumat van ser traves per a ningú o perquè algú s'hi sentís incòmode. Tothom va patir amb Raskòlnikov i la seva ànima turmentada, fins i tot els que rellegien i s'enfrontaven al text per segona vegada.
Va quedar clar que el gran tema de la novel·la és la culpa i la redempció i que, a través o articulats amb aquests, n'hi ha tants d'altres, com per exemple el suïcidi (una constant en la literatura de Dostoièvski). Suggeriment al respecte: el "suïcidi" apareix a Crim i càstig per avisar el protagonista de què és el que li pot acabar passant si no paga pel que ha fet. És un càstig exemplar, un avís que la pròpia ment necessita expiar el que porta a dins. Un exemple més de la monomania que pateix Raskòlnikov i que, segons l'opinió d'un especialista, fa patent que l'autor estava molt ben documentat sobre la malaltia; es fa evident que Dostoièvski, que va conèixer la presó i va tenir una idea força turmentada, n'havia conegut més d'un, de monomaníac. A banda, com a bona novel·la d'introspecció es presenta com un constant joc dual entre els "grans" temes: l'ateisme / la creença, el Bé / el Mal, etc.

Sobre l'estil literari, va quedar palès que la manera de puntuar, de descriure els ambients i, sobretot, d'escriure els diàlegs atrapaven a tothom, fins i tot tenint en compte que l'acció de la novel·la passa en pocs dies (dos o tres setmanes) i en molt pocs espais. És probablement això el que va fer pensar en algú que la novel·la, per llarga i descriptiva que sigui, podria ser una perfecta obra de teatre. Una idea que tothom va veure plausible malgrat, és clar, la dificultat d'adaptar el text. L'estructura de l'obra, però, va ser objecte de debat: es tracta d'una novel·la feta per lliuraments setmanals publicades en un diari (El missatger rus) el 1866 i que, d'entrada, havia de parlar d'un dels grans mals de la societat russa: l'alcoholisme. L'èxit dels capítols públicats va fer que l'autor l'anés allargant i adaptant a d'altres idees que començava a desenvolupar (el monòleg d'un assassí, per exemple) i a modificar. Ara bé: després dels primers lliuraments, va planificar Dostoièvski tota la novel·la o li va anar sortint "a raig"? Si fós així, quedaria demostrada la seva genialitat, perquè aconsegueix que li surti bé! Però també podria ser que, passats uns quants capítols, l'escriptor, veient al que s'enfrontava, decidís posar-hi ordre i, en aquest sentit, la llarga carta de la mare de Raskòlnikov al fill, fa la funció de posar "seny endreçador" perquè anticipa tots els personatges i situacions que vindran després.

Un apunt sobre els personatges: no n'hi ha cap de feliç, ni de normal. Ni tant sols l'amic que és un bon jan (Rasumikhin) viu en pau de consciència; d'alguna manera, tots semblen estar malalts d'una manera o altra. Fins i tot la víctima és presentada com una usurera i potser només la germana d'aquesta és una innocent que era al lloc on no havia de ser, però serveix per a un  propòsit clar: Dostoièvski no permet de cap manera que el lector pugui justificar el crim. És horrorós (a destralades!), no té sentit perquè no ho fa per gana, ni per una necessitat autèntica, sinó per una mena d'obsessió malaltissa; i, a més, s'ha de carregar una segona velleta que no entrava en els seus plans... i que era la "germana bona".

Dos apunts sobre l'humor: l'autor ens planta davant d'un parell d'escenes que fan esbossar el somriure però és un humor cruel, negríssim, carregat de mala bava; d'una banda, el banquet esperpèntic per celebrar la mort de Marmelàdov i, de l'altra, la bogeria de la vídua d'aquest arrossegant les criatures pel carrer i fent-les cantar. Potser n'hi ha alguna altra en escenes de borratxera, al principi. I humor d'un segon tipus: una finíssima ironia recorre tot el que envolta un crim que, fet de la manera més maldestra possible, es converteix en perfecte. Impossible de detectar per la policia si no és per la pròpia confessió de Raskòlnikov.

I el final? És un happy end forçat? Calia tot l'afegitó del càstig a Sibèria amb Sònia seguint-lo i la conversió final al cristianisme? Per una vegada (casualitat?) les opinions van per sexes: el sector femení agraeix el final i el reivindica, el troba lògic, considera que la redempció (sigui per amor o per pura acceptació de la culpa) és necessària, millor: és just el que busca Dostoièvski, el retrat del pecador, no del criminal i prou. El sector masculí considera, en canvi, que l'Epíleg sobra, que és un afegitó que trenca la màgia i que el llibre podia acabar perfectament amb la confessió de Raskòlnikov.