de Nikolai Gógol
Passa gairebé cada any amb els clàssics que ens enduem per l'estiu: que potser costa d'entrar-hi, però després tot és riquesa, sorpresa, altitud moral. I els referents o les comparacions brollen soles, fins i tot ens duran a un debat literari d'alçada, a mitja sessió, a l'hora de buscar un símil hispànic per a la novel·la de Gógol: si, d'entrada, hi ha qui apunta cap al Quixot, per l'absurd que es proposa el seu protagonista, hi ha qui apunta cap a la novel·la picaresca, més un Buscón Don Pablos, que no pas un Lazarillo de Tormes; si bé els defensors de la quixotada, defensen que el personatge és més Sancho Panza, i que el viatge i la descripció de diferents Rússies també avalen la tesi. I la crítica duríssima a un règim, el dels tsars, que li faran tastar la censura –que nomes podrà saltar-se gràcies a Puixkin i publicant el llibre lluny de la capital del moment, Sant Petersburg. Perquè sí: el llibre, com assenyala algú, és una xarlotada humorística constant, amb un narrador tan intervecionista, que sorprèn per la modernitat: "algunes de les solucions tècniques de Gógol, ara ens són habituals, però llavors no les havia usat ningú!" s'exclama algun dels presents, recordant l'escena en què el narrador es "perd" descrivint el vol d'unes mosques. Algú altre subratlla que el més sorprenent és com, malgrat la quantitat de digressions que fa l'autor, l'exagerada proporció de "palla" que insereix en les seves acurades descripcions, la lectura no es fa gens feixuga, sinó tot el contrari: "m'ha entretingut molt, justament, per la minuciositat en parlar dels paisatges i descriure cadascun dels personatges, alguns dels quals no tornarà a aparéixer més! Et fa ser dins del llibre, ho veus tot." Aquesta riquesa descomunal de llenguatge, la literatura de l'excés amb què Gógol juga pàgina rere pàgina, posa encara més en valor la traducció d'Arnau Barios, que acaba d'aparèixer en català (i que, posada de costat a la castellana que algú usa o a una d'anterior en català, publicada a la MOLU, la fa excel·lir encara molt més), fins i tot tenint en compte que, com s'explica en el pròleg i l'epíleg l'autor no usa una llengua elevada, sinó "de carrer", popular... si bé li devem, com recorda algú, ser el creador del rus literari modern, junt amb Puixkin: l'un i l'altre són els "pares" literaris de la gran novel·la russa del s. XIX que tothom coneix, encapçalada per Tolstoi i Dostoievski.
El plantejament moral de la novel·la és, però, el que ocupa més espai de discussió i debat: no hi ha cap dubte que la intenció de l'autor era carregar contra el feudalisme encara viu a gran part de l'imperi i retratar una societat decadent, la de la noblesa que no treballa ("personatges que no tenen ànima", fa notar un dels lectors, picant l'ullet al títol). I, de totes maneres, cal tenir present el que assenyala un altre lector: "el sarcasme és tan gran que arriba a ser deformador: no ens podem prendre la descripció que fa de la societat russa com un retrat realista!". Cert, rebla algú altre: "en això és tan grotesc com Valle Inclán!". Sense oblidar que, en alguns moments, sembla que a l'autor li sàpiga greu allò que veu o descriu: ell se sent profundament rus i li fa mal l'ànima que el veu al seu voltant. D'alguna manera, però, l'escriptura li dóna el poder (i fins i tot l'obligació) de denunciar-ho: el fragment que un dels presents llegeix, és prou esclaridor...
"Feliç l'escriptor que, passant de llarg d'uns caràcters avorrtis, odiosos, xocants en la seva dissortada existència, s'acsota als caràcters que manifesten l'elevada dignitat de l'home; (...) No és ell qui recull els aplaudiments del poble, ni qui contempla les llàgrimes agraïdes i la fascinació unànime dels esperits que ha commogut (...) Perquè el judici dels contemporanis no admet que sigui necessària molta profunditat espiritual per il·luminar un quadre extret de la vida més infame i elevar-lo a la categoria de perla de la creació."
La llarga reflexió sobre el paper de l'escriptor, ingrat i només reconegut a la llarga, ocupa tres pàgines esplèndides (164-66) que donen una pista sobre la intenció de Gógol, que arrodoneix el llibre quan s'arriba al final de les peripècies de Txítxikov, que ens ha estat narrant algú (una veu, un narrador) de qui no ens ha dit res, si bé és una presència intervencionista, que arrodoneix la història al revelar i, d'alguna manera perdonar o justificar el protagonista quan explica que és un personatge educat per ser un "aprofitador". Com recorda algú, però, d'aquest llibre, que deixa un regust agredolç, ens en faltarà sempre les dues part que havien de completar-lo com un tríptic: el projecte de Gógol era fer un retrat de Rússia a la manera de Dante i la Divina Comèdia. Aquesta novel·la era l'equivalent a l'infern: un fresc on no trobem pràcticament cap personatge que se salvi.