Ingrata pàtria

 de Martí Domínguez

Barcelona, Proa, 2025.

280 pàgs.

Tot i que l'assistència va ser baixa i que alguns dels presents van confessar no haver pogut acabar el llibre, la sessió sobre aquesta novel·la de Martí Domínguez va deixar un pòsit difícil d'oblidar als que hi eren; entre d'altres qualificatius, el llibre va merèixer els de "rodó", "obra mestra", "necessari" i "hauria de ser de lectura obligada en instituts". D'entrada, però, la cruesa de l'obra és el que va acaparar el debat, davant les confessions d'alguns lectors que reconeixien no haver pogut passar de la pàg. 20, no pas perquè el llibre no els interessés, sinó perquè els feia patir massa o els interpel·lava tan directament que els feia mal. Les històries personals van fer acte de presència: "em feia recordar la història del meu pare", reblava algú; "la manera d'apropar-se a una injustícia tan flagrant, m'afectava massa i prefereixo no patir així", deia algú altre; o "el conjunt és tan dur i desesperançador que m'ha costat llegir-lo perquè em feia pensar que han passat els anys i estem igual". De seguida, però, es va estar d'acord que aquesta aproximació tan viva no era pas un demèrit, sinó tot el contrari: enaltia el treball de Martí Domínguez, presentat en algun moment com un dels escriptors més interessants i, per desgràcia, desconeguts de la literatura catalana actual. Per trencar la dinàmica sobre la dificultat d'entrar al món que ens serveix l'autor, algú va trencar una llança en el sentit contrari: "crec que per contrarrestar tot aquest jovent que diuen que preferirien una dictadura i que estan desencantats amb la democràcia, aquest llibre hauria de ser obligatori: caldria que als instituts es llegís perquè quedés clar què va ser, en aquest país, el franquisme". Una reflexió a què, evidentment, tothom va donar suport i que va generar dos debats paral·lels: l'un sobre si els lectors joves d'avui entendrien el llibre, en el sentit de si els interpel·laria prou; l'altre sobre l'ensenyament de la Història en molts centres educatius. Hi havia qui creia que el llenguatge de la novel·la reflecteix tan bé una manera de parlar i una època que lectors que no hagin viscut la dictadura, no sabrien entrar-hi del tot; opinió que no tothom compartia, si bé algú hi afegia que "molts joves d'avui potser no tindrien prou bagatge lector per entendre una polifonia de veus com la que presenta el llibre". En aquest punt, els debats es van trobar i les afirmacions sobre els professors poc implicats i els programes educatius mal pensats van xocar fins que algú va reconduir la conversa subratllant els dos elements que més li havien agradat i, a l'hora, sorprès del llibre: "mai no havia llegit res sobre les presons en temps de Franco, de la vida a dins i la repressió cruel; i, d'altra banda, em va corprendre trobar amb autors que havia llegit i admirat, a la carrera, com Laín Entralgo o Vallejo Nájera... i descobrir-los des d'aquesta altra vessant que llavors no sabia veure".

La polifonia de veus mereix un punt i a part: tothom coincideix a subratllar que està molt ben aconseguida, que "és la gràcia de la novel·la" i que ofereix una pluralitat de punts de vista que enriqueix no només el retrat de l'època sinó, fins i tot, del propi personatge protagonista, en Joan Baptista Peset: "l'obra és rodona perquè aconsegueix triar quatre personatges, que de fet entenc que són reals, que no els crea l'autor, sinó que va anar així, però es converteixen en el retrat precís de totsels colors i sensibilitats de les esquerres... i de la divisió que va dur a la derrota, en part: des de l'intel·lectual que opta per no fugir, a l'alcalde accidental que va salvar capellans, fins al cenetista orgullós d'haver mort molts fatxes". Però, hi ha més, és clar: "el millor de tot és que també dóna veu a l'altre bàndol, al director de la presó, al capellà, al metge forense...". Punt i apart mereix la figura de l'enterrador: "és d'una tendresa màxima, com humanitza la persona que s'encarrega en teoria d'esborrar tot rastre, el fet que guardi retalls de roba o el somni que té en què queda colgat per cadaàvers i no pot sortir... sensacional!" subratllen diversos lectors a la vegada.  A l'hora de recordar escenes, ningú no oblida la crueltat del militar escarmentant el nen que, enfilat a una arbre, volia presenciar l'execució, de la mateixa manera que molts recorden el capítol en què la dona del protagonista lamenta o confessa no haver votat al marit, "potser com una manera de fer-li veure que no calia posar-se en política", apostil·la algú, mentre que hi ha qui ho veu com "una altra de les contradiccions de la guerra: s'afusella algú que era de missa, casat amb una destacada membre d'Acció Catòlica, justament perquè el que es castiguen són les idees, més que els propis fets". Vet aquí un resum exacte del que Martí Domínguez pretenia amb aquest llibre: deixar ben clar que la revenja del franquisme, com deixa molt clar el capellà, era contra una manera de pensar lliure i crítica, més que contra qui hagués combatut a l'altre bàndol: "la ploma sempre més perillosa que l'espasa", se sentencia. I si bé encara hi ha qui apunta que la llicència final de fer parlar un esperit és l'únic que no l'ha conveçut gaire, però que pot passar-se, tothom queda satisfet d'haver-se enfrontat -fins i tot no llegint-lo- a un llibre que planteja tan cruament un debat que, noranta anys després, no està ni de bon tros tancat.

PS: abans d'acabar, l'enllaç al programa En guàrdia! de Catalunya Ràdio dedicat a Joan Baptista Peset, amb participació del Martí Domínguez, del qual es va parlar durant la sessió.

Pipas

d'Esther L. Calderón 

Logroño, Pepitas de Calabaza, 2024.

205 pàgs.

En una sessió reduïda d'efectius a causa de la incidència de la grip (i fins amb alguna màscara a la sala), la unanimitat va ser absoluta: aquesta novel·la, que es pot inscriure en el mateix gènere de la "no-ficció" que l'anterior que havíem llegit d'Emmanuel Carrère, ha sorprès molt favorablement a tots per la facilitat amb què, d'una història d'adolescents, l'autora és capaç de passar a l'assaig sociològic, la crònica històrica i el retrat generacional, demostrant una capacitat analítica fora mida. Potser qui millor ho expressa és una lectora que diu que s'ha sentit "identificada amb la història que explica, perquè me n'he sentit part! És la meva història la que explica... però mai no l'havia entès tan bé!". O, com ho remata algú altre, fent-ne una sentència: "la ficció, quan està ben feta, és una eina excel·lent per conèixer una realitat, millor que no un tractat sociològic: té l'encert de centrar-ho en persones concretes i, així, es pot baixar al detall". Tothom està d'acord, a més, que el llibre té la capacitat de tocar molts temes i que, l'estructura fragmentada, el retrat de les dues generacions que precedeixen la dels protagonistes i la seva pròpia està molt ben fet i és rodó: "a més, escriu molt bé, de manera molt poètica", rebla una lectora que lamenta, no obstant això, perdre el detall d'alguns factors tan generacionals que li queden lluny, com ara certes cançons o referències rockeres. En canvi, hi ha qui agraeix justament aquests elements, com les referències als Erasmus, un tipus de relació i d'experiència molt pròpia de la generació protagonista: "el que no coneixia és el que m'ha interessat més". Aquest mateix punt de vista apareix, des d'un altre angle, en apreciacions del tipus: "com a generació 'dels pares', no m'havia fixat mai en aquest empènyer els fills a que ens superessin". I és que la paradoxa, en aquest punt, aviat queda dibuixada: l'autora és de la mateixa generació -any amunt, lustre avall- de la majoria dels fills dels lectors presents que, és clar, s'han vist retratats com aquesta generació del mig, la que va ser classe mitjana i, sí, s'ha sentit "identificada com a part de la història que explica, hereus d'uns pares que se'n va anar a viure a una perifèria sense ser conscients que vivien una bombolla immobiliària".

La visió de la perifèria que l'Esther L. Calderón aconsegueix transmetre també ha impressionat molt als lectors: "és un retrat costumista modern brutal", diu algú, que posa sobre la taula el fet que, de fons, l'autora està plantejant un tema quasi universal: "què és millor: la vida rural o a la ciutat? On està la felicitat més autèntica?" I tot plegat, a partir d'uns retrats molt vius d'uns personatges que "defineixen una època, com el pare de l'Efrén"; sense oblidar, subratlla algú, "la gran capacitat de l'autora per crear metàfores molt potents, símbols que és impossible oblidar", des del tomàquet com a emblema del neorruralisme, fins als escarbats que devoren els arbres, passant, és clar, "per les pròpies pipes! Que, d'alguna manera, són el que queda del somni adolescent, la pellofa amuntegada al terra", rebla algú en un esclat líric: "el llibre té aquesta capacitat d'agafar detalls molt propers, coses molt quotidianes, i usar-ho de manera sublim perquè signifiquin molt més!". Enmig d'aquest entusiasme, i mentre algú compara els diàlegs dels joves al banc del parc amb El Jarama de Rafael Sánchez Ferlosio, i algú altre no s'està d'apuntar un detall històric que gairebé ningú no recorda, "però que està tornant a passar!", com és que hi va haver uns anys en què a Madrid ("i a Barcelona!") no deixaven entrar els immigrants, es fa l'hora pactada per a la connexió. La Imma Novell, secretària de l'Ateneu, ens duu l'ordinador portàtil ja preparat per fer un Meet amb l'autora, que s'ha prestat a connectar-se:

 

I el primer que ens aclareix l'Esther L. Calderón és que això de "novel·la de no-ficció" no és cert: que el grup d'amics que menja pipes és del tot fictici i que, encara que pugui basar-se en coneguts i experiències personals, hi ha un treball de creació de cada personatge, perquè cadascun compleix una funció o serveix per exposar un tema: la drogodependència, el divorci dels pares, la descoberta de l'homosexualitat i, a partir d'aquí, el moviment LGTBI... En cert moment, però, confessa que sempre va tenir clar que les dues amigues que es disputen l'amor de l'Efrén no entrarien en conflicte i, escrivint-ho va descobrir que "yo era las dos amigas: la parte que se fue era Mada, la que se queda, Jana; por eso se llevan bien". Després d'explicar que el més difícil va ser trobar el to, "poético sin pasarse, y que lo ensayístico fuera creíble, para apoyar la ficción", va ser el torn d'encarar-se a algunes preguntes, com per exemple el significat de la mort del Pruden: "lo imaginé como una especie de ritual de paso, un espacio mítico, como los griegos, un homenaje a los dioses: para que todo el grupo pueda seguir con sus proyectos, tanto los que se van y los que triunfan, como los que se quedan o los que fracasan, había que sacrificar a uno...". Dit amb altres paraules, elevar a l'universal un fet quotidià que, a més, quedava segellat amb el detall del tatuatge que es fa tot el grup. "El libro está travesado por la idea del progreso, que es una idea traicionera, pero es con la que nos educaron: la universidad vista como método de ascensor social, que tiene un punto de cierto, pero no por que sea sinónimo de progreso, sino porque te amplia la capacidad de imaginación y, por lo tanto, el lenguaje. Y es con más lenguaje que uno progresa o puede ascender".

Arriba el moment de preguntar pel tomàquet, un capítol que molts dels presents han considerat com a extraordinari pel valor simbòlic que adquireix un gest ara tan estès, com tenir un hort a casa. Fins i tot se n'ha llegit un fragment, abans de la connexió. L'autora encara hi dóna una volta més: "hay el mito de la vuelta al pueblo, como un Ulises volviendo a Ítaca, pero en realidad no sabríamos volver. No es fácil vivir en un pueblo de esta España vaciada, sin servicios, no sabríamos hacer nada". Abans d'acabar, però, vol deixar clar que no tenia intenció de fer un relat desolador, en aquest sentit: "la intención era escribir un libro placentero y agridulce a la vez; puede que incluso consolador. Intentar escribir algo que no se había hecho o que yo no supe encontrar: el relato de los pobres en este país enfocado a la idea del triunfo". Una reflexió, com totes les anteriors que ens brinda, que consolida la idea que tenim tots els presents: que estem davant d'un gran llibre i d'una autora de la qual esperem noves propostes.

L'adversari

d'Emmanuel Carrère

Barcelona, Anagrama, 2020.

Trad. de Marta Marfany [T.O.: L'Adversaire; París, P.O.L., 2000]

171 pàgs.

Inevitablement, el debat sobre aquesta obra ja clàssica acaba girant sobre la figura del protagonista, aquest pertorbat que, incapaç de sortir de la roda de mentides i il·lusions que ha creat sobre si mateix, acaba cometent els pitjors crims imaginables. Jean-Claude Romand va trasbalsar França a principis dels anys 90, cert, però a més va ser l'eina (involuntària) per a crear, o polir, o simplement posar de moda, un gènere novel·lístic nou: la novel·la de fets reals o novel·la periodística, si es prefereix. Perquè aquest llibre és molt més que un true crime, si bé l'auge d'aquesta moda (durant el que portem de s. XXI) també la devem al gir que Emmanuel Carrère va fer a la seva carrera d'escriptor a partir d'aquest llibre. Si fa o no fa, tot plegat se subratlla d'entrada fent esment al Pròleg del Jordi Amat que hi ha en l'edició catalana, molt esclaridor i precís. Però hi passem de seguida per sobre, al tema narratiu, alguna menció a l'adaptació teatral que se'n va fer al Romea, amb el Pere Arquillué, algun comentari tipus "el gran encert del llibre és que no fa judicis paral·lels", una opinió en contra: "Sí que hi ha judici, no ho pot evitar, en alguns moments l'autor es distancia del Romand", i de seguida entrem a valorar la realitat o la malaltia del personatge central. Hi ha qui ho considera inversemblant: "no entenc que pugui ser cert, que ningú no sospités res!", afirmació que porta a algú dels presents a fer-nos adonar que, si ens costa d'entendre, és perquè ho analitzem amb ulls de present, però que durant els 70 i els 80, quan no existia Internet, havia de ser molt més senzill que no pas ara dur aquesta mena de doble vida, "era molt més difícil desemmascarar algú perquè fins i tot una simple trucada a la OMS era inimaginable". En tot cas, aviat queda clar que Carrère aconsegueix "que vegis al Romand com un malalt, no com un assassí: no és que hi empatitzis, però li acabes tenint llàstima", afirmen uns quants lectors. De fet, aviat es planteja el dilema de si realment és una malaltia... o si tot és mentida: hi ha qui simplemet el veu com un "narcicista, addicte a l'èxit", qui subratlla que "en realitat no té mai cap intenció de suïcidar-se", qui recorda que "tot es forja en la infància, amb la necessitat d'amagar els sentiments a la mare, per no fer-la patir" i, sobretot, l'acord general que el personatge, incapaç d'enfrontar-se al fracàs, crea una "barrera emotiva", com l'anomena un dels presents, per premeditar els crims i executar-los amb fredor abosluta. 

    En aquest punt, i sense sortir de l'anàlisi del personatge, algú recorda l'episodi en què Romand, de jove, s'autolesiona i s'inventa una pallissa per tal que li facin cas, que és el precursor claríssim de la invenció del càncer que pateix: "i en això és molt hàbil perquè, com que ha estudiat Medecina, sap que pot triar un tipus de càncer que va i ve, com el limfàtic, sense aixecar sospites", apunta algun dels metges presents a la sessió. És en aquest moment que "s'inventa un personatge afable de cara enfora", diu algú, perquè s'adona del poder de la mentida i, d'alguna manera, de "l'adversari que duu a dins, perquè és ell mateix!", es remata. Però el títol, apostil·la algú altre "és una referència al dimoni", intervenció que suscita protestes, perquè "ja abans de la seva conversió mística a la presó, s'ha parlat de l'adversari com d'una manera d'entendre la seva incapacitat de ser al món amb normalitat". I és aquí que algú deixa caure la manera "magistral" com l'autor va teixint escenes de la infància amb les del judici, posant com exemple el capítol del gos que desapareix i que permet a Carrère, per mitjà de diversos testimonis, "exposar cruament els vicis o carències d'una societat que, com a principi, no tolera la mentida, però que per no enfrontar-se amb les veritats més crues, prefereix no dir-la tota o recórrer a 'mentides piadoses'". Una intervenció que permet que algú altre vulgui fer notar, per sobre de tot, la "honestedat del llibre" i perquè, per anar rematant la sessió, torni a aparèixer el tema inicial, el que Jordi Amat prova d'explicar al Pròleg i que, d'alguna manera, l'adaptació teatral del llibre convertit en un diàleg entre dos personatges (Romand i Carrère) ja explicitava: que L'Adversari és tant un llibre sobre els crims i la doble vida de Romand, com sobre l'escriptura del propi llibre; per això és important explicar l'aproximació de l'autor al protagonista (mitjançant llibres seus i un intercanvi de cartes) i, sobretot, entendre la importància de la decisió narrativa. Carrère és troba impossibilitat de fer com Truman Capote a A sang freda, és a dir de ficcionalitzar el que sap mitjançant escenes que tinguin diàlegs o detalls inventats per a la "recreació". Podia haver-ho fet, és clar, però es troba que en un cas en què la veritat és el que està en joc, que ha estat en nom de o per amagar la veritat, que s'han comès uns assassinats terribles, no pot posar-hi un vernís més, una capa fictícia a sobre: necessita, a més d'entendre a Romand, deixar ben clar que tot el que escriu és cert. Paraula per paraula, detall per detall, fet per fet. Vet aquí l'origen del nou gènere narratiu que, com s'exposa a continuació, és a la base de la majoria dels seus llirbes posteriors: el més cèlebre de tots, Limònov, però també Una novel·la russa, Ioga, Altres vides que la meva o D13, l'última que s'ha traduït al català (i al castellà) a l'espera que arribi Kolkhoze, guanyadora del Premi Médicis 2025 i finalista de l'últim Premi Goncourt. I no tanquem sense recordar que, a mitja sessió, algunes lectores van deixar clar que no oblidaven el llibre de Carrère que ja havíem llegit en aquest club (l'octubre del 2014!), una novel·la "terrorífica" i "angoixant: feia patir molt", anterior al seu canvi narratiu: El bigoti. L'interès pels personatges que no diferenciaven realitat i ficció ve de lluny...

Caída de las nubes

de Violaine Bérot 

Barcelona, Las Afueras, 2025.

(Trad. de Concha Sánchez Santos y Pablo Martín Sánchez 

[T.O.: Tombeé des nues. París, 2019])

131 pàgs.

La lectura d'aquest petit gran llibre ha comptat amb una aportació quasi insòlita: fa tot just una setmana, l'autora era a Barcelona presentant la novel·la a la llibreria La Central i quatre de les membres del club van assistir-hi, s'hi van poder fer una foto, fer-se signar el llibre i, és clar, escoltar les seves explicacions sobre la confecció de l'obra. És just que la sessió comenci amb les seves explicacions: diu que la inspiració per la història d'un "embaràs críptic" li va venir del que s'explicava sobre una tieta seva, pastora, que un dia va baixar de la muntanya amb el ramat... i un bebé. Per estrany que resulti, ningú no se n'havia adonat, tal com es deixa entendre a la novel·la i com, a més, dos de les presents a la sessió expliquen que van viure de prop: una per professió, una altra perquè el fet va passar en una família propera. Resulta que no és un fenomen tan aïllat com sembla, que passa més del que creiem i que tot plegat ho provoca un bloqueig emocional causat per les circumstàncies que han envoltat la concepció o l'entorn que envolta la futura mare... La conversa sobre el tema arriba a punts quasi tècnics: "sí, pots tenir la regla igualment; són petites pèrdues que poden enganyar-te", s'apunta. "El cos humà és veritablement increïble", se sent dir. En tot cas, la conversa deriva aviat cap a la gran particularitat del llibre, més enllà de la temàtica argumental: el fet, insòlit, que es pugui llegir dues vegades seguint un itinerari diferent, pàgina rere pàgina i, per tant, seguint "l'ordre dels dies" o bé seguint el dels mini-capítols que marca l'autora al final de cadascun, itinerari que porta a desagrupar les diferents veus que poblen el llibre. Hi ha qui ha optat per una o per l'altra, qui ha fet les dues i, fins i tot, el club n'ha descobert una de nova, mixta: llegir el llibre d'una tirada i, després, rellegir només les veus que t'han semblat més interessants (i sembla que les que han tingut més acceptació han estat la de la llevadora i la del Dedé). La Violaine Bérot va explicar que la idea d'oferir aquesta doble lectura l'hi va donar, ni més ni menys, que el seu traductor al castellà, Pablo Martín Sánchez [Nota de l'Editor: també és novel·lista, vegeu aquí], que ella havia escrit "a raig" les diferents veus i que no l'havia planificat gens, d'entrada, "el llibre li va anar fluint" diuen les lectores que hi van parlar. En qualsevol cas, hi ha un consens força general en què la segona lectura, la que desgrana les veus, et fa captar millor els matisos de cada personatge, que en la primera poden haver quedat mesclades, en algun cas poc diferenciades. "Són complementàries", se subratlla, tot i que hi ha qui, havent-lo llegit d'una tirada, no va tenir la paciència per tornar-hi i qui creu que "el treball per diferenciar cada veu és minuciós i es resol magníficament". Algú altre apunta que "la manera com administra la informació, fins i tot quan ho llegeixes per personatges, demostra que potser ho va escriure a raig, però després hi ha un treball d'orfebre per estructurar-ho".

    A l'encetar el moment de les valoracions, la unanimitat s'imposa: "és una joieta, un llibre d'una sensibilitat exquisida". S'aporten alguns peròs, pocs, com ara que resulta estranya la decisió de no donar segon cognom a la criatura... sent que a França no se'n porta; o el no explicitar exactament quin és el bloqueig de la protagonista, si el causa la no-voluntat del marit de tenir fills o si li ve per la rigidesa de l'educació rebuda de nena, a casa d'un pare autoritari que, un altre punt que no tothom encaixa, "reacciona massa bé, es gira excessivament quan sap que el nadó és una nena". Des de l'altre costat de l'Atlàntic ens arriben, també, comentaris de lectors que no han pogut ser a la trobada però que han gaudit molt de la lectura: enceten el tema del títol i les ressonàncies bíbliques que té, aquest "caiguda del cel" que pot entendre's com una subversió de la figura de la Verge Maria, que els noms dels protagonistes acaben d'arrodonir: Marion (la mare que s'ha auto-amagat l'embaràs), Baptiste (el pare) i Eva (el nadó). Arrel d'aquestes analogies, algú recorda la frase que deixa caure la llevadora en cert moment sobre que l'ésser humà ha perdut l'instint maternal, "a diferència dels animals", s'afegeix tot subratllant la importància que els parts dels animals, tant les vaques del Dedé com les cabres de la protagonista prenen com a correlat de la història. "L'autora ens ve a dir que els animals no s'han de plantejar la maternitat, els humans ho hem complicat tot", s'apunta, abans d'entrar en un moment (lògic i inevitable) que les molts mares de la sala aportin anècdotes i vivències sobre la dificultat de "crear el vincle" mare-nen, el tema que probablement és el fons de la novel·la i que fa ressaltar el paper de la llevadora dins de la història. Fins que una de les lectores recorda la "frase més bèstia del llibre: 'em sento violada pel meu fill'" que, efectivament, tothom recorda.

    Per passar de pàgina, algú posa sobre la taula la importància de la col·lectivitat: "Sí, és cert que és una història d'un embaràs amagat, críptic, no deitjat... però, sobretot, ens explica com ho rep tot el poble, una comunitat on senten que el que ha passat els ha passat a tots". L'afirmació posa tothom d'acord: "és preciós com decideixen triar el nom entre tots" rebla algú, després que, qui més qui menys, reconegui que la resposta dels veïns de reformar-los la casa i preparar-la per al nouvingut, de crear un grup de teixidores per a fer robeta pel nadó i, sobrertot, de convertir el bar en el centre d'operacions és commovedor "i, sobretot, supera aquelles primeres veus en què s'apuntava un cert racisme: algú que es referia als pares com a 'gent de fora'". Un inici que enganya perquè sembla apuntar que el llibre anirà sobre l'acceptació o no de gent forana i, en canvi, és tot el contrari: "només és un personatge, la professora vella, la que al principi s'hi posa d'esquena" es recorda, abans de tornar a incidir que, justament, la lectura "per dies" amb totes les veus de cop dóna aquesta sensació inicial de desconcert, cosa que no passa amb la "lectura per veus". Abans d'acabar, es planteja un últim dubte que ha fet volar la imaginació d'alguns lectors: a qui parlen els testimonis? "La llengua a raig, viva, sense punts, fa pensar en un seguit de persones declarant davant d'un jutge o de la policia": més d'un hi ha pensat i, fins i tot, s'han convençut d'aquest punt... però la conclusió, finalment, és que les veus parlen al lector. Directament, com si se sobreposessin a la figura intermediària de l'autor.