La casa de Leyla

 de Zülfü Livaneli

Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2026.

Trad. de Carlos Ortega Sánchez 

[T.O.: Leyla'nin Evi. Estambul, 2006]

295 pàgs.

La d'aquesta sessió podria ben bé ser una d'aquestes històries orientals que a Europa ens van arribar a través de Les Mil i una Nits o, més recentment, dels llibres de Naguib Mahfouz o Rafik Schami: una trama corrent que l'atzar converteix en extraordinària, ratllant la fantasia, però essencialment humana; una aventura quotidiana que acaba subratllant la generositat, el caliu i la saviesa d'un personatge. En aquest cas, l'autor de la novel·la del mes, Zülfü Livaneli, que contra tot pronòstic va acabar visitant el club. Però no avancem aconteixements: el primer va ser la posada en comú d'un llibre triat a cegues, sense massa més referències que un argument esbossat amb brotxa, al costat  de dos llibres més. Probablement en va cridar l'atenció el marc: Estambul i, potser, que la protagonista fos una senyora gran enfrontada a un problema "jove": un desnonament. La ciutat, sens dubte, és un dels grans protagonistes de La casa de Leyla, tal com es va repetir més d'un cop durant la primera sessió sobre el llibre: "et fa agafar unes ganes boges d'anar recorrer els seus carrers!", i això que, més enllà del Bòsfor i el seu tràfic portuari, pràcticament no surt cap dels seus grans monuments, sinó que l'acció transcorre en barris populars i gens turístics. "Però és una novel·la de tall clàssic,on tots els personatges evolucionen i, darrere dels quals, o a través dels quals, t'expliquen la història de tot un país", resumeix un lector. Hi ha un acord total en què, a més, la història de la Leyla, la dama d'una altra època a qui uns nou-rics ("i la corrupció!") fan fora de casa, atrapa de seguida: "qualsevol lector s'adona que està davant d'un llibre amb molta teca, dels que aborden molts temes". D'entrada, la història de la ciutat i de la República de Turquia, on la presència otomana encara es percep: "no queda clar com, però és molt curiós que a la Leyla, en traslladar-se a Cihangir la coneguin com 'la otomana', com si alguna cosa en el vestir, el parlar o els modals la ubiquessin en un temps passat", planteja algú; mentre algú altre posa èmfasi en què la diferència entre els barris, a més de la riquesa o la classe social, es nota en la religiositat: "en els populosos, les dones van amb vel", comentari que posa sobre la taula el doble gir social que l'autor retrata al llarg del llibre: la modernització de Kemal Atatürk i la reintroducció de la religiositat més modernament. Com que aquesta segona és més coneguda de tots els presents, la que veritablement ha causat sensació és la primera: "que hi hagués manuals per ensenyar a parlar per telèfon, per dirigir-se a les dones o mirar-les, per vestir d'una determinada manera... és molt més del que hauria imaginat!" remarquen diversos dels presents.

Més enllà de la faceta historicista que, com algú fa notar, "l'autor introdueix enmig d'una trama que dura uns dos o tres mesos, a tot estirar, però gràcies a una estructura que li permet explicar tot el s. XX", la majoria de lectors destaquen la creació d'uns personatges que, tret de la Necla, "tots tenen una part bona, sense ser plans" i amb uns secundaris amb molt de pes, encara que siguin un col·lectiu com els veïns de la yali, capaços de repinyar la casa primer i tenir la grandesa de tornar a omplir-la al final, o personatges tot just esbossats "com el soldà que necessitava 150 servents per anar a resar: és el millor retrat de la decadència de l'imperi que podria fer-se", remarca un lector, exultant. Sense oblidar els capítols "alemanys": "el contrast entre aquest Estambul atrapat en la història i la modernitat, amb tots els contres que això suposa, que viu la Roxy  i el seu grup d'amics turcs a Alemanya és brutal", segurament la millor manera d'explicar, per comparació, què és viure a Turquia. Un altre tema que cal apuntar als molts que planteja la novel·la: la immigració, especialment dels joves; sense oblidar-se de "l'engany del banc considerant dement a la Leyla, per fer-se amb la casa; la corrupció de la justícia o la llunyania dels polítics, en aquest cas personificat amb uns diputats que viuen a Ankara, que és una altra realitat", enumera un altre dels presents. I, enmig de tot plegat, història i actualitat rabiosa, la importància de la música per a crear ponts entre personatges tant diferents com la Leyla i la Roxy i, encara, el xoc entre la família tradicional de la noia i la realitat d'uns joves que viuen i xuclen la llibertat del s. XXI. És el moment de recordar algunes escenes memorables i, tot i que n'hi ha moltes, acaben destacant-se'n tres: el concert de rap en un pub atapeït de joves on la Leyla acaba tocant el piano; el dinar en un restaurant ("una escena insígnia", en diu algú) entre el Yusuf i el seu cosí diputat; l'explicació i la sofisticació sobre la formació dels servents, a través de l'escena en què l'Ali Yekta Bei fa de servei al fill, "quin gran personatge, que entranyable", es diu); i, és clar, el retorn a la casa, quan la Leyla no reconeix la seva antiga llar: "una casa no són només les quatre parets, sinó sobretot, allò que conté, el que li dón a vida", es reflexiona. És, sens dubte, una de les grans lliçons del llibre que, en algun moment, sembla que abandoni la centralitat que el títol dóna a la yali vora el Bòsfor, però que no se n'oblida mai. "En tot moment, a més, s'explica que és una casa maleïda, que tant és culpable de la desgràcia de la Leyla, des del seu engendrament (cosa que li val ser considerada com a no-musulmana!), com la de la nova família... que acabarà amb el crim que ho resol tot", resumeix un lector.

    Arribats en aquest punt, i com ja havia aparegut en algun moment de la conversa, alguns lectors exposen els seus dubtes sobre el final precipitat de la novel·la: "tot el llibre té un ritme pausat, on no passen gaires coses i, al final, tot es precipita de cop. Em grinyola", apunta algú... i són diversos els lectors que assenteixen, si bé n'hi ha que no els ho sembla, de precipitat, i que remarquen l'encert d'acabar-ho amb la carta que la Leyla deixa a la seva "néta", és a dir la filla del Yusuf i la Roxy. Aquí, tothom hi està d'acord: l'epíleg, amb la casa com a denominador comú, és un gran encert i un recurs molt adequat per tancar la novel·la, apuntant a un futur que deixa a més d'un lector amb preguntes per fer a l'autor: "com serà la vida d'aquesta nova Leyla? N'ha pensat una novel·la?". Si bé hi ha qui pensa un altre tipus de qüestió més sociològica: "l'experiència com a activista polític ha influït en l'escriptura d'aquest llibre?"; i fins qui en planteja una de caire més filosòfic: "així com el pas cap a l'occidentalització ha estat ben vista i acollida, en general, com seria un pas a la inversa: un camí cap a la islamització d'una societat laica?".

Totes aquestes preguntes es formulen, cap a l'últim moment de la sessió, quan es desvetlla l'últim gir d'aquesta lectura que ha meravellat a la majoria: dues setmanes després, a dos dies de Sant Jordi, Zülfü Livaneli visitarà a Sant Just; un final atzarós de conte oriental que va aparèixer com a premi per preguntar als editors de Galaxia Gurenberg sobre la possibilitat de comptar, per a la sessió del club de lectura, amb la presència del traductor del llibre.

*       *       *       *        *

Zülfü Livaneli i Joan Tarrida a Cal Llibreter, punt de trobada

Membres del club durant la xerrada amb l'autor turc, el 21 d'abril, a la Sala Piquet.
Els afortunats que van assistir-hi expliquen el privilegi de poder parlar amb un ésser humà extraordinari,
generós, sensible i culte.