Química para mosquitos

 d'Aleksandra Lun

Barcelona, Galàxia Gutenberg, 2024.

151 pàgs.

La gran sorpresa se l'han endut els propis lectors en comprovar que, gairebé sense proposar-s'ho, la novel·la els havia volat de les mans i no podien deixar-la. Fins i tot aquells que, a la segona pàgina, havien esbossat un pensament del tipus: "aquest llibre... crec que no m'agradarà i no el sabré seguir" (que, pel que confessen els presents, n'havien estat més d'un). Però tothom hi està d'acord: la lectura es fa molt ràpida. Les frases curtes i carregades d'accions, petites o grans, el retrat cru d'una societat submisa i sotmesa a dictats poc comprensibles, que l'autora sap presentar amb imatges poderoses, mentre assistim a la quotidianitat d'una família prototípica, fan que la novel·la captivi tothom que hi entra, superant l'estranyesa que provoca  una narrador que parla de "pseudo"-pares i d'una nau en què viatjava... abans de la vida actual. Aquests detalls, que inevitablement fan dubtar el lector sobre si qui parla és una mena d'alienígena i, per tant, si som davant d'una obra de ciència-ficció, queden superats aviat "per la contundència d'unes frases telegràfiques, però d'una gran caàcitat imaginativa", segons afirma un dels presents. De seguida, però, aquests elements fantàstics queden superats pel que es revela com l'autèntica intenció d'Aleksandra Lun: retratar la vida en un país comunista que, si bé no se'ns diu quin és, l'origen polonès de l'autora ens en dóna una pista. "Però podria ser qualsevol!", subratlla un lector, "de la mateixa manera que no se'ns diu en quina ciutat passa, perquè l'important és subratllar com l'estat comunista entrava dins les vides quotidianes". Això queda ben establert amb la "muleta" que l'autora usa sovint per tancar escenes: "El Estado os está educando". Sens dubte aquest és l'element que més ha interessat a tothom i, és clar, com l'autora ho exenmplifica en tota mena de metàfores: "la més fàcil és la de les escales mecàniques que no funcionen mai, però la més contundent és la de la nena que sempre està malalta, que només es cura quan se'n va al camp: és la ciutat, el cor del sistema, el que l'emmalalteix". En aquest sentit, algú introdueix el concepte de "la sordidesa de la uniformització": tot és tan igual, tot el que tingui a veure amb el treball en favor de l'estat passa tant al davant de les relacions personals, que fins i tot les relacions familiars són fredes i sense cap emoció. No és d'estranyar que un dels lectors confessi que, per primer cop, li ha passat "d'associar un llibre a un color: el gris". L'excepció a aquesta norma, és clar, l'àvia que viu al camp i cuida vaques: "és l'única que demostra tendresa, tot i que duu una vida duríssima i l'autora no estalvia descripcions, tampoc, per subratllar la misèria de la seva vida al camp". Certament, tot i que les estades de la protagonista a la granja de l'àvia li serveixen per curar les angines i alimentar-se bé, una manera ben clara de remarcar la diferència entre dos móns oposats, ciutat i camp, l'autora no s'està d'explicar que, malgrat dedicar-hi tots els esforços possibles, el dia no li arriba per complir amb totes les tasques de la granja: treure la llet de les vaques, conservar-la, dur les lleteres fins a la carretera, netejar-les, alimentar i rentar els animals, tornar a començar. Una altra manera de seguir carregant contra un sistema explotador que no dóna alternatives.

    Un altre element que ha captivat els lectors és l'ús de la segona persona narrativa: "crea incomoditat i, juntament amb els 'pseudos' i la sang groga i la paranoia per la radioactivitata nuclear, et demana saber a qui parla, a qui va dirigit, qui és el 'tu'; està realment aconseguit i, no només queda justificat al final, sinó que ajuda a que la lectura sigui compulsva. És una ametralladora, com escriu!", s'exclama un dels presents a la sessió. La incomoditat es converteix en un tema clau, en la sessió: encara hi ha lectors que no s'han trobat a gust amb els "pseudopares" i, malgrat superar l'entrebanc, demanen l'opinió a la resta d'assistents. És quan Kafka surt a al conversa: "l'autora l'homenatja perquè, en algun moment, cita a un tal Gregor Samsa com a científic", subratlla algú, "i la resolució de la tarma s'ha de llegir com una revers de La metamorfosi, on l'important no és si un es creu o no que algú es pot convertir en una panerola, sinó la incomoditat que provoca en el lector aquesta possibilitat". En aquest sentit, es teoritza, si Kafka volia denunciar l'alienació de l'home en una societat, la contemporània, que el deshumanitza a base de treball, Lun denuncia tot un sistema politicoeconòmic. I tot plegat farcint-ho de detalls que, als lectors occidentals, ens semblen nous, però que devien ser evidents a l'altra banda del Teló d'Acer: l'omnipresència de la URSS, és clar, però també l'aparició de científics o empresaris nordcoreans com a símbol de modernitat o el fet que els bons medicaments venien d'Hongria. "I la curiosa omnipresència d'Itàlia: el cotxe que duen és un Fiat i sona sempre 'Sappore di mare'", subratlla un lector atent.

    Per arrodonir la sessió, però, falta encara posar sobre la taula els intents que, qui més qui menys, ha fet per donar coherència al text, més enllà de les simbologies i la ciència-ficció metafòrica: hi ha qui remarca la importància de la paranoia atòmica a què viuen sotmesos els personatges, "talment l'època en què el cinema americà amenaçava amb catàstrofes i fugues en centrals nuclears, que donaven lloc a zombies, taràntules gegants o vés a saber". Certament, el text dóna peu a interpretar l'existència d'aquesta nena que té la sang groga i un braç més llarg, i a qui creix una ala, com el d'una mutació causada per l'omnipresència de mosquits i d'altres insectes en processos químics que tenen lloc en fàbriques i mines properes... El correlat dels pares científics no és menor, destaca algú en aquest punt: "estem parlant d'una família de classe mitja-alta, si és que es pot parlar d'això en una societat comunista, però en tot cas no són pobres! La mare és una directiva". I, és clar, "la nau": la càpsula del temps que és l'ambre on quedaven enganxats mosquits. Hi ha qui ho ha vist com una metàfora del ventre matern: "és una capsula del temps, també, que ho transforma tot... i, a més, l'autora remarca que la mare embarassada rep moltes picades". A alguns lectors, però, els queda el dubte de si el nordcoreà, el veí rellotger i algun altre personatge no tenen el mateix origen de la protagonista "perquè es reconeixen entre ells". Una precisió que hi ha qui no considera important: "tant se val si de mutants, o el que siguin, n'hi havia d'altres, l'autora se serveix d'aquest joc per tal que algú, des de dins, pugui explicar tot un món com si s'ho mirés des de fora, per això la 2a persona i per això l'escena més impactant és la de la família anant a Àustria, un cop ha caigut el mur, i descobrint-se com presoners en un món nou". 

    I, com que flota i se cita tot al llarg de la vesprada, és  inevitable posar l'enllaç a l'entrevista on l'autora explica molts dels secrets de la seva escriptura i d'aquesta química per a mosquits: