dimarts, 29 de març del 2022

Las ciudades de papel

de Dominique Fortier



Barcelona, Minúscula, 2022.
Trad. d'Iballa López Hernández [T.O.: Les villes de papier. Québec, 2018]
191 pàgs.


Si bé va quedar clar que, per un dels lectors present a la sessió, el llibre resultava "pastelero" i poc profund, l'opinió generalitzada sobre l'obra de Dominique Fortier era extremadament positiva, tant dels habituals del club com de les dues incorporacions que s'estrenaven: "un llibre bonic", "una caixa de bombons amb sorpreses constants", "una prosa delicadíssima"... van ser alguns dels primers comentaris, abans no vam començar a analitzar més a fons un títol que, d'entrada, costava enmarcar en un gènere: novel·la? biografia? assaig? col·lecció de proses poètiques?  El Prix Renaudot d'Essai que va obtenir el 2020 ens en donava una pista, però els lectors es decantaven més aviat pel gènere biogràfico-memorialístic i destacar la gran habilitat de l'autora per entendre i retratar la vida i la personalitat d'Emily Dickinson, la gran protagonista del llibre. Una poeta en bona mesura desconeguda pels presents –la seva obra, si més no– de qui la lectura ha despertat l'interès i (sembla) farà que alguns s'acostin a la seva poesia. Justament, una de les característiques que més ha agradat del llibre és la capacitat de Fortier de "posar-se dins de l'escriptora, d'escriure en paral·lel a la seva obra", tal com ho destaca algú, que demana llegir un fragment:

"La poesía siempre es una lengua extranjera. Para quien habla y lee en francés, la poesía escrita en inglés resulta doblemente extraña, un país dos veces ignoto. Primero no sabemos nada. 
Luego sabemos que no sabemos -ya es un comienzo. Después las palabras y las imágenes nos vienen a la cabeza una y otra vez, las recordamos como sueños medio olvidados cuyo significado se nos sigue escapando. (...) Al poco paseamos por los poemas como por un bosque para siempre misterioso. Al poco empezamos a habitar este bosque. Al poco, el bosque empieza a crecer dentro de nosotros"

"Una persona d'alta sensibilitat", així defineixen alguns lectors a l'autora del llibre, a partir de proses com aquesta, capaç de recrear la sensibilitat d'algú com Emiliy Dickinson, a la qual també s'aproxima "vitalment", com ho fa notar algú que recorda diàleg entre autora i personatge, el joc de punts de vista de que ens proposa Fortier, passant de la primera a la tercera persona narradora, que aprofita el seu trasllat a Boston i la seva experiència passejant pels carrers i coneixent la societat bostoniana per aproximar-se, també de manera material, al món de la poeta. Per mirar d'entendre-la encara més.

A l'hora de buscar el perquè del títol, tenint en compte l'anècdota de les ciutats inventades pels cartògrafs a manera de signatura secreta, que Fortier deixa caure en algun moment, hi ha qui ho interpreta com una referència als trossets de paper que la poeta arreplegava de qualsevol lloc per escriure-hi i, així viure-hi; i d'altres que opten per un significat més filosòfic: "Emily Dickinson era algú que, en la seva poesia, expressa que voldria no existir". Una afirmació que ens fa entrar de ple en els significats de la seva obra poètica: hi ha qui diu que si canta sempre la Natura és perquè aquesta no la jutja i, per tant, és l'única amb qui s'entén. Algú altre hi troba una relació amb l'estructura del llibre: "És un volum que es tanca com un cargol, cap endins, igual que ella: comença parlant del poble i els amics, l'institut, després passa a la casa, el jardí, la família, i acaba dins l'habitació". 

En definitiva un llibre que, en diferents moments de la trobada, és definit com a "brillant", "rodó", "delicat", altre cop com a "pastelós", i de qui un lector creu que té, a més, una altra virtut: que, en estar format de petits capítols o fragments, tots independents, es pot llegir sense seguir l'ordre establert, com si fossin poemes solts, per separat. Si bé a algú també li ha semblat "massa intel·lectual", cosa que li ha impedit connectar-hi, no ha faltat qui ha volgut subratllar el desdeny de l'autora cap als que se les donen d'intel·lectuals, com el poeta que Dickinson coneix d'estudiant, i de qui deplora que es dediqui a buscar el món interior. Probablement, remata un dels presents, perquè a ella no li calia buscar-lo: sabia trobar-lo en els petits detalls que l'envoltaven.

"Si leo un libro y me enfría el cuerpo de tal manera que no hay fuego que pueda calentarlo, sé que eso es poesía."


        

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada