dimarts, 15 de setembre de 2020

Camí de sirga

 de Jesús Moncada



Barcelona, La Magrana, 1988.
xxx pags.



Malgrat que no eren pocs els membres del club que, feia temps, ja havien llegit aquesta obra cabdal de la literatura, estupefacció probablement seria la millor paraula per definir què va causar la novel·la de Jesús Moncada a tots els presents. Admiració per la riquesa de la llengua, en primer lloc, però també sorpresa per la quantitat de personatges (més de 100, diu algú que els estudiosos hi han comptat!) que es despleguen al llarg de les pàgines, cap dels quals és citat només de passada, sinó sempre amb una petita història i un sentit al darrere. I fascinació general per la capacitat d'explicar un segle de vida d'un poble, saltant amunt i avall en el temps i aconseguint que el lector no perdi mai el fil. Com va remarcar algú, "les transicions són brutals, tant les fa a través d'objectes que li permeten enllaçar anys o èpoques diferents, com a través de pensaments dels personatges". Una tal habilitat, però, remarquen alguns lectors, costa, d'entrada: hi ha una certa unanimitat que no és fàcil començar a llegir, que de seguida un s'adona que cal posar-hi tots els sentits i concentrar-s'hi a fons. No és cap crítica, sinó tot el contrari: "veus que és difícil i podria fer mandra, al principi, però no pots deixar de llegir, des de la primera frase amb els embans que cauen, tot i que és embolicada, t'hi quedes enganxat", resumeix un lector. Algú altre, just agafant-se a aquest lapse de temps, remarca la capacitat per retratar el dol al llarg del temps, com evoluciona el sentiment d'una pèrdua que encara no ha estat, però serà... i és inexorable. Malgrat tot queda clar que Moncada no fa una elegia, no converteix la novel·la en un llarg lament: "és un cant a la vida! S'insereix plenament en el dia a dia i la vitalitat d'una gent i d'un temps passat". També hi ha qui remarca el gran coneixement de l'autor de les personalitats humanes, antagòniques en molts dels casos retratats, però sempre de manera aguda. Tot plegat ho aconsegueix, subratlla algú, gràcies a jugar amb diferents veus que s'insereixen a la del narrador, que és un omniscient que es metamorfosa en una "falsa primera persona" per convertir-se en una mena de veu col·lectiva dels senyors del cafè o de la tertúlia de les senyores. 
    I és clar que la capacitat de Moncada per retratar les estructures de poder, i com no evolucionen al llarg dels anys, malgrat els alts i baixos de la història, tampoc ha passat desapercebut als lectors, que han apreciat la ironia contínua amb què l'autor retrata capellans i guàrdia civil, ridiculitzats de manera prou fina, però inclement. Tot i que no es casa amb ningú i que és capaç de posar de relleu els petits (i grans) defectes de totgom, queda ben clar que le'scriptor s'arrenglera amb els més humils: miners, llaüters, algun pagès i, en definitiva, gent de taverna: "el poble ras", com en diu algú, creador dels petits mites quotidians que, amb la ploma de Moncada, s'eleven a temes universals. És, segurament, el que xoca més a tothom: "la capacitat que té per, amb un llenguatge molt local, ple de frases fetes i aparentment oral, que fins i tot pot ser difícil de seguir, pot explicar un seguit d'històries que s'entendrien a tot arreu, que serien vàlides en qualsevol poble.... del món, casi" assenyala un dels presents. Vet aquí el perquè sovint se l'ha comparat a García Márquez o a Faulkner, una comparació que ell defugia però que, a parer d'un dels presents, "és igualment vàlida, encara que no li agradés: Macondo podria ser qualsevol poble llatinoamericà, Yoknapatawpha, qualsevol comtat del sud dels EUA i, segurament, de part del Midwest i l'Oest; igual que Mequinensa, podria ser qualsevol poble ja no de Catalnya, sinó fins i tot de la península". Un detall que no passa desapercebut és que la novel·la comença i acaba amb un enterrament, convertit, com en qualsevol llogarret, en un acte social per excel·lència, on tothom es retroba i es fa repàs de la concurrència i després dóna conversa durant dies en cafès i menjadors privats. Algú també remarca que el fet que s'hi retratin 100 anys d'existència podria entendre's com un paral·lelisme amb l'obra de García Márquez, com la presència del "més enllà", dels morts, no com a fantasmes, sinó com a part del present... "un realisme màgic nostrat?", deixa caure algú interrogativament.
    Sigui com sigui, a mesura que surten temes, tots els lectors que hi tornaven per segon cop (o tercer!) remarquen que els ha tornat a agradar moltíssim, i que el record d'una gran lectura no ha mitigat gens el gust del tornar-hi, tot iq ue ha permès a algú adonar-se que, tot i l'aparent desordre a l'hora d'explicar els canvis en la vida de Mequinensa, el narrador manté inalterable l'ordre cronològic, tant en l'avenç de la trama, com en els salts endarrere per explicar la Història de la vila. I, és clar, tornem-hi, la creació de llenguatge: més d'un té la sensació que Moncada s'inventa paraules o, si més no, que en recupera de perdudes i algú hi afegeix que, segons van estudiar la Mercè Biosca i l'Hèctor Moret, el Moncada era capaç d'inventar-se frases fetes i que Camí de sirga n'està ple, de dites que, quan un les llegeix pensa que són localismes quan, en realitat, eren pura invenció. En aquest punt, un dels presents fa una reflexió que no deixa de ser preocupant: "tinc la sensació que, la primera vegada que vaig llegir-la, no em va semblar tan rica o extravagant de llenguatge, sinó quue és ara que se m'ha fet difícil..." Senyal que el català literari ha tendit a uniformitzar-se, malauradament, concedeixen tots els presents. Només per això la lectura de totes les obres Jesús Moncada hauria de ser ja no obligada als instituts, sinó en qulasevol club de lectura del país. "Ni que fos recepat a petites dosis, agafant els contes", es remarca per posar punt i final a una trobada rica i ben aprofitada que es pot arrodonir amb l'enllaç a la web de l'escriptor: aquí.

Mapa de Mequinensa dibuixat per Jesús Moncada.


Cap comentari:

Publica un comentari