Germà de gel

d'Alicia Kopf



Barcelona, L'Altra editorial, 2106.
232 pàgs.

[Premi Documenta 2015]



Per trencar el gel, en una sessió ben especial, marcada per la presència de l'autora del llibre i de l'editora, però també pel marc en què transcorria l'acte (Cal Llibreter), més la participació d'alguns lectors convidats, que no eren membres del Club, vam donar la paraula a l'Eugènia Broggi, que va presentar-nos un catàleg (prou conegut pels membres del club), tot defensant i fent bona la dita que "el llibre d'un editor és el seu catàleg" i explicant la mescla d'autors estrangers poc coneguts a Catalunya (o mai no traduïts en català) i d'escriptors de casa, sovint noms nous amb forta ambició literària, com era el cas d'Alicia Kopf. Tot seguit, el recurs per endinsar-nos en el llibre va ser llegir fragments de la crònica de dos dels lectors que no havien pogut ser a la trobada: "El llibre comença amb unes cites que parlen d'herois, de situacions extremes, perills, de mètodes, i d'inventar un camí o fer-lo. Jo crec que en aquest llibre l'autora inventa un camí i el fa. És una prosa molt sorprenent pel tema amb què estableix connexions molt interessants entre la seva vida personal i professional i la temàtica que es deriva de la configuració física dels pols, la necessitat de conquerir-los i tot el que això comporta de patiment, solitud i aïllament, fent un paral·lelisme entre el món dels exploradors i com es vincula amb el propi món o paisatge íntim. En aquest sentit l'he trobat molt ben construïda com a estructura i respecte a tot el que vol explicar, que és molt.”

Eugènia Broggi i Alicia Kopf

Més enllà dels afalacs, l'autora va assegurar que havia rebut pocs comentaris i llegit poques crítiques que resumissin tan bé l'esperit de la seva obra. Considera que l'Art ha de ser un salt sense xarxa i que un procés creatiu és una recerca constant, perquè si no s'aprèn alguna cosa nova, a l'hora de crear, no li interessa. Preguntada, de seguida, per quanta part autobiogràfica tenia la novel·la, l'autora no va dubtar en afirmar que l'argument era pràcticament tot cert, però que calia saber diferenciar molt bé entre la vida i la veritat literària: per escriure ha necessitat partir de les seves vivències però, a partir d'aquí, i és essencial remarcar-ho, aquestes s'adapten al to i a les exigències de l'obra. En aquest cas, una exploració sobre la dificultat de comunicació amb familiars i coneguts, que troba un paral·lelisme amb la dificultat d'expressar artísticament el que un sent. Sí: el temor, en part, a la tela o el full en blanc, però també de tots els silencis familiars que han marcat el seu pas de la infància a l'edat adulta. "La gràcia, finalment, és saber posar paraules al Problema -al que cadascú tingui". Dit d'una altra manera: "aquesta novel·la té un to reflexiu, malencònic, trist... però podria fer una novel·la de la meva vida, basada en fets reals, que fos tot el contrari, una exlosió d'alegria i que passés als tròpics". Com remarca algú: és la diferència entre el "germà de gel" del títol i el "germà, que no és de gel" de la dedicatòria.
Respecte a aquest correlat constant o "camp semàntic" –com el defineix ella– que és el blanc, el gel i tot el que se'n deriva comença, evidentment, amb una obsessió real: "no podria dedicar-me tant de temps a una temàtica que no em toqués molt endins, que no m'obsedís constantment; han estat quatre anys!". Tot plegat, com explica la pròpia novel·la, de pòsit vila-matià (confessat), parteix de la investigació per a una donar forma i contingut a una exposició plàstica amb la metàfora del gel i el blanc com a centre: "m'hi agafo i estiro el fil tot el que dóna..." Respecte de les il·lustracions que acompanyen el text, explica que com parteix dels estilemes de Ross de la portada, però els capgira donant-hi noms humorístics, una manera de parodiar el llenguatge "masculinitzant" de les conquestes romàntiques o d'obres d'artistes com Friedrich.

A base d'un interrogatori constant, que l'Alicia Kopf no defuig en cap moment, la sessió va entrant en el terreny familiar, clau de volta de tot el projecte: les expedicions polars i la incomunicació no és sinó una excusa per acabar parlant de les relacions glaçades al voltant del germà del títol, autista, sí, però "innocent" pel que fa a la tensió familiar. La pregunta sobre com va prendre's la família, especialment la mare de l'autora, la publicació de la novel·la, genera un moment de Veritat (com assenyala l'editora): "al principi no ho van entendre i va costar, però un cop t'ha entrevistat la Terribas i surts al TN, tot canvia", deixa anar amb un deix d'ironia, però sense deixar de remarcar que (tornem-hi) la novel·la és una autoficció, no una biografia amb pèls i senyals. En aquest sentit, el fet que cap personatge (tret d'un, l'avi Miquel, com remarca una lectora) tingui nom, sinó que s'identifiquin tots amb una inicial, vol evitar, per part de l'autora, tant que inconscientment aboqui massa autenticitat a un personatge, "que inevitablement si es diu "Maria" s'assemblarà a les "Maries" que jo conegui", com per facilitar al lector que no passi pel mateix procés (que vegi en la "Maria" alguna coneguda homònima). D'aquesta manera, creu l'autora, li era més fàcil (és un dir) arribar al fons de les coses i, sobretot, transmetre la seva passió al lector. Vista la resposta entusiasta de la gran majoria dels assitents, sembla que se n'ha sortit.
De seguida van sortint altres temes que, de manera més o menys profunda, apareixen a la novel·la i han agradat als lectors: el retrat de la fortalesa femenina fruit de l'acceptació de la pròpia vulnerabilitat, n'és un, però també el fet que el llibre sigui gairebé un al·legat generacional, de la dificultat de trobar feina i, més enllà, un lloc propi en la societat actual, cosa que duu a una mobilitat constant. Molts dels presents, que pertanyen a una generació força anterior a la de l'autora, la feliciten per la nitidesa amb què descriu aquesta realitat. Ella, però, se'n defensa en part: "el narrador no jutja mai, no ho pretenc, adjectiva el mínim possible, ha de ser el lector qui arribi a les conclusions..." Hi ha més temes: la càrrega al sistema de vida que es genera al voltant del món de l'art ("molts diners no són garantia de millor art"), cosa que duu la conversa a parlar dels artistes (i escriptors) que es queixen que no poden viure de la seva obra. Kopf reivindica l'art que es fa des de la necessitat, en els temps "morts" que et dóna el viure o el guanyar-te la vida –en el seu cas, de professora. I reivindica que "un artista només necessita dues coses per poder expressar-se i arribar a un públic: una bona educació i un sistema públic que doni suport a la creació, però no necessàriament o no només en forma de beques".

Un marc diferent i convidats nous al Club de Lectura

Pregunta directa: en què t'ha canviat, l'escriptura d'aquest llibre? "En molts aspectes; m'he entès millor a mi mateixa i he entès millor l'entorn... però també l'entorn m'ha entès millor a mi!" De manera que, com apunta sarcàsticament algú, el llibre ha actuat de trencagel... I encara hi ha lloc per a una petita reivindicació del seu origen com a estudiant de Belles Arts: "em fa plantejar-me la creació de manera diferent a com ho fan els filòlegs o els estudiants de literatura, que constantment reivindiquen el fet de pertànyer a una tradició i se'n senten deutors tothora... A Belles Arts constantment et demanen veu pròpia, diferenciada, que no copi¨el que ja s'ha fet: fer camí nou." Com els exploradors polars, vaja.