Caída de las nubes

de Violaine Bérot 

Barcelona, Las Afueras, 2025.

(Trad. de Concha Sánchez Santos y Pablo Martín Sánchez 

[T.O.: Tombeé des nues. París, 2019])

131 pàgs.

La lectura d'aquest petit gran llibre ha comptat amb una aportació quasi insòlita: fa tot just una setmana, l'autora era a Barcelona presentant la novel·la a la llibreria La Central i quatre de les membres del club van assistir-hi, s'hi van poder fer una foto, fer-se signar el llibre i, és clar, escoltar les seves explicacions sobre la confecció de l'obra. És just que la sessió comenci amb les seves explicacions: diu que la inspiració per la història d'un "embaràs críptic" li va venir del que s'explicava sobre una tieta seva, pastora, que un dia va baixar de la muntanya amb el ramat... i un bebé. Per estrany que resulti, ningú no se n'havia adonat, tal com es deixa entendre a la novel·la i com, a més, dos de les presents a la sessió expliquen que van viure de prop: una per professió, una altra perquè el fet va passar en una família propera. Resulta que no és un fenomen tan aïllat com sembla, que passa més del que creiem i que tot plegat ho provoca un bloqueig emocional causat per les circumstàncies que han envoltat la concepció o l'entorn que envolta la futura mare... La conversa sobre el tema arriba a punts quasi tècnics: "sí, pots tenir la regla igualment; són petites pèrdues que poden enganyar-te", s'apunta. "El cos humà és veritablement increïble", se sent dir. En tot cas, la conversa deriva aviat cap a la gran particularitat del llibre, més enllà de la temàtica argumental: el fet, insòlit, que es pugui llegir dues vegades seguint un itinerari diferent, pàgina rere pàgina i, per tant, seguint "l'ordre dels dies" o bé seguint el dels mini-capítols que marca l'autora al final de cadascun, itinerari que porta a desagrupar les diferents veus que poblen el llibre. Hi ha qui ha optat per una o per l'altra, qui ha fet les dues i, fins i tot, el club n'ha descobert una de nova, mixta: llegir el llibre d'una tirada i, després, rellegir només les veus que t'han semblat més interessants (i sembla que les que han tingut més acceptació han estat la de la llevadora i la del Dedé). La Violaine Bérot va explicar que la idea d'oferir aquesta doble lectura l'hi va donar, ni més ni menys, que el seu traductor al castellà, Pablo Martín Sánchez [Nota de l'Editor: també és novel·lista, vegeu aquí], que ella havia escrit "a raig" les diferents veus i que no l'havia planificat gens, d'entrada, "el llibre li va anar fluint" diuen les lectores que hi van parlar. En qualsevol cas, hi ha un consens força general en què la segona lectura, la que desgrana les veus, et fa captar millor els matisos de cada personatge, que en la primera poden haver quedat mesclades, en algun cas poc diferenciades. "Són complementàries", se subratlla, tot i que hi ha qui, havent-lo llegit d'una tirada, no va tenir la paciència per tornar-hi i qui creu que "el treball per diferenciar cada veu és minuciós i es resol magníficament". Algú altre apunta que "la manera com administra la informació, fins i tot quan ho llegeixes per personatges, demostra que potser ho va escriure a raig, però després hi ha un treball d'orfebre per estructurar-ho".

    A l'encetar el moment de les valoracions, la unanimitat s'imposa: "és una joieta, un llibre d'una sensibilitat exquisida". S'aporten alguns peròs, pocs, com ara que resulta estranya la decisió de no donar segon cognom a la criatura... sent que a França no se'n porta; o el no explicitar exactament quin és el bloqueig de la protagonista, si el causa la no-voluntat del marit de tenir fills o si li ve per la rigidesa de l'educació rebuda de nena, a casa d'un pare autoritari que, un altre punt que no tothom encaixa, "reacciona massa bé, es gira excessivament quan sap que el nadó és una nena". Des de l'altre costat de l'Atlàntic ens arriben, també, comentaris de lectors que no han pogut ser a la trobada però que han gaudit molt de la lectura: enceten el tema del títol i les ressonàncies bíbliques que té, aquest "caiguda del cel" que pot entendre's com una subversió de la figura de la Verge Maria, que els noms dels protagonistes acaben d'arrodonir: Marion (la mare que s'ha auto-amagat l'embaràs), Baptiste (el pare) i Eva (el nadó). Arrel d'aquestes analogies, algú recorda la frase que deixa caure la llevadora en cert moment sobre que l'ésser humà ha perdut l'instint maternal, "a diferència dels animals", s'afegeix tot subratllant la importància que els parts dels animals, tant les vaques del Dedé com les cabres de la protagonista prenen com a correlat de la història. "L'autora ens ve a dir que els animals no s'han de plantejar la maternitat, els humans ho hem complicat tot", s'apunta, abans d'entrar en un moment (lògic i inevitable) que les molts mares de la sala aportin anècdotes i vivències sobre la dificultat de "crear el vincle" mare-nen, el tema que probablement és el fons de la novel·la i que fa ressaltar el paper de la llevadora dins de la història. Fins que una de les lectores recorda la "frase més bèstia del llibre: 'em sento violada pel meu fill'" que, efectivament, tothom recorda.

    Per passar de pàgina, algú posa sobre la taula la importància de la col·lectivitat: "Sí, és cert que és una història d'un embaràs amagat, críptic, no deitjat... però, sobretot, ens explica com ho rep tot el poble, una comunitat on senten que el que ha passat els ha passat a tots". L'afirmació posa tothom d'acord: "és preciós com decideixen triar el nom entre tots" rebla algú, després que, qui més qui menys, reconegui que la resposta dels veïns de reformar-los la casa i preparar-la per al nouvingut, de crear un grup de teixidores per a fer robeta pel nadó i, sobrertot, de convertir el bar en el centre d'operacions és commovedor "i, sobretot, supera aquelles primeres veus en què s'apuntava un cert racisme: algú que es referia als pares com a 'gent de fora'". Un inici que enganya perquè sembla apuntar que el llibre anirà sobre l'acceptació o no de gent forana i, en canvi, és tot el contrari: "només és un personatge, la professora vella, la que al principi s'hi posa d'esquena" es recorda, abans de tornar a incidir que, justament, la lectura "per dies" amb totes les veus de cop dóna aquesta sensació inicial de desconcert, cosa que no passa amb la "lectura per veus". Abans d'acabar, es planteja un últim dubte que ha fet volar la imaginació d'alguns lectors: a qui parlen els testimonis? "La llengua a raig, viva, sense punts, fa pensar en un seguit de persones declarant davant d'un jutge o de la policia": més d'un hi ha pensat i, fins i tot, s'han convençut d'aquest punt... però la conclusió, finalment, és que les veus parlen al lector. Directament, com si se sobreposessin a la figura intermediària de l'autor.

La cartoixa de Parma

de Stendhal

Barcelona, Bernat Metge Universal, 2023.

Trad. de Ferran Toutain (T.O.: La chartreuse de Parme; París 1839)

575 pàgs.

Comencem un nou curs amb menys unanimitat que altres vegades: el "clàssic", ja clàssic, de cada estiu no ha suscitat l'entusiasme habitual generalitzat. I això que es tractava de la considerada (per la crítica especialitzada) "millor novel·la de Stendhal" i, fins i tot, "del llibre que funda la narrativa moderna". Però no hi ha hagut antídot contra la prosa carregada de Henry Beyle, precisa, detallista, repetitiva, atenta a explicar qualsevol petit detall, conscient ell mateix que volia crear una nova manera d'escriure: el que, anys a venir, s'anomenarà Realisme. Val a dir, però, que la majoria de lectors que no han gaudit del seu art estan en consonància amb la majoria de lectors contemporanis de l'autor: Stendhal no va ser entès, el 1839, quan va publicar, ja gran, La chartreuse de Parme –com tampoc havia estat entès amb les seves novel·les anteriors, cal subratllar-ho, ni tan sols amb Le Rouge et le Noir– i només Honoré de Balzac li va fer certs honors... si bé és cert que els grans "realistes" russos (Dostoievski, Tolstoi), francesos (Flaubert, Zola) o espanyols (Galdós, Clarín) li deuen bona part de l'estil. I és que Stendhal, segurament en aquesta novel·la més que en cap altra, introdueix la dimensió psicològica dels personatges a base de petits monòlegs interiors i d'intervencions del propi narrador, que jutja els seus personatges. En això, la majoria dels lectors presents hi estan d'acord: els personatges no són plans, la majoria dels presents s'ha enamorat de la Gina, duquessa de Sanseverina, i consideren un pobre-de-mi al protagonizta Fabrizio, si bé reconeixen que és un noi que madura, és a dir que evoluciona al llarg de la novel·la. D'entre els presents, els meus entusiastes de la novel·la destaquen que la relació amorosa entre els dos personatges principals està molt ben lligada i, com subratlla algú, "no hi ha fronteres de cap mena: és un llibre sense fronteres!". Una paradoxa que molts dels presents aplaudeixen, perquè justament Stendhal és un mestre a l'hora de retratar la societat del moment, les estructures de poder i les diferències entre classes socials, però en canvi, en la intimitat dels personatges això s'esborra: el protagonista fa carrera eclesiàstica però busca la joie de vivre allistant-se per fer la guerra, tenint o buscant tota mena d'aventures amoroses, també amb dones "plebees"; i, a la vegada, en la relació platònica amb la Gina hi plana l'incest, ja que ella és la seva tieta... sinó la mare!

On els presents no es van posar d'acord és en els primers capítols, que la gran majoria an trobar excessivament lents i descriptius, "no conviden gens a entrar a la novel·la" assegura més d'un; però en canvi, hi ha qui n'agraïa la claredat i considerava "genial" com et situava en el context històric i, sobretot, la definició de què és una guerra: "bàsicament és no saber on ets; això és sensacional!", puntualitza un lector. A partir d'aquí, qui no ha estat seduït per la prosa stendhaliana o bé no ha acabat el llibre, o bé hi ha hagut de destinar un esforç titànic "que no val la pena". Si bé també hi ha hagut el cas de qui, avançada la 1a part, hi ha trobat l'enjòlit i "sobretot, a la segona, les peripècies del Fabrizio agiliten el text, si bé el final m'ha semblat massa precipitat: s'acaba de cop!". 

En cert moment, un dels presents llença la pregunta definitiva: "què ens vol dir l'autor amb aquesta novel·la?" I a la pregunta s'hi respon des de diferents punts de vista: hi ha qui la considera un al·legat contra el Romanticisme, en el sentit de la vida idealitzada plena d'aventures i amors furtius, "que és el que busca el protagonista: té una idea romàntica de l'existència  i per això vol anar a la guerra i es vol enamorar! L'amor, tal com en parlem avui, i exceptuant els trobadors, és un invent del s. XIX!", se subratlla. Algú altre ho rebla per una altra banda: "Stendhal clama per un temps nou: ens retrata un món caduc, el de la noblesa, on tot està podrit i el llibre és una caricatura d'aquest estament", comentari que s'aprofita per fer notar que l'aristocràcia retratada a La cartoixa de Parma, malgrat tots els aires que tenen i els títols nobiliaris, és un ducat molt petit, dins d'Itàlia mateix i, sobretot, vist des de França "on la noblesa ja ha passat per la guillotina!". "Stendhal retrata la resistència dels nobles a adaptar-se als nous temps que simbolitza Napoleó, vis com el gran dolent i per culpa del qual Fabrizio s'ha d'amagar durant tot el llibre", afirmació que porta a discutir el paper d'un Napoleó que, a l'entronitzar-se es carrega l'esperit de la Revoució Francesa i desvia el debat literari cap a interpretacions històriques, fins que algú pregunta pel títol: aquesta cartoixa que només surt al final i que no hi ha manera d'entendre. O sí? Aportades algunes idees, acabem acceptant que l'autor usa "la cartoixa de Parma" com a metàfora d'un món tancat (i caduc i petit), on no hi entren idees de fora i es viu pendent, únicament, de les (miserables) dinàmiques internes. Abans d'acabar encara s'aporten algunes idees més: hi ha qui entreveu el llibre com una novel·la gòtica, qui en subratlla la ironia general, tant de la trama com, sobretot, del rol del protagonista, un autèntic anti-heroi gens habitual en la narrativa fins llavors, i qui apunta, fins i tot, que l'autor sembla un "feminista avant la lettre" ja que tots els homes hi surten mal parats, mentre que les dones, de tots els estaments, també les pageses que ajuden al protagonista quan està ferit, són retratades sempre com a virtuoses: "el retrat és sempre en positiu".

Cosetes

de Benoît Coquil 

Barcelona, Ed. Periscopi, 2025.

Trad. Marta Marfany 

[T.O.: Petites choses, Paris, Payot&Rivages, 2023] 

240 pàgs.

Sensació unànime: és un llibre del qual s'aprenen moltes coses, que et demana estar despert i buscar constantment referències per, fins i tot, comprovar que algunes de les afirmacions que fa són certes i no invencions novel·lesques. I, encara, una segona constatació amb què tothom està d'acord: que la lectura és molt àgil perquè l'autor, a banda d'escriure molt bé, és un molt bon divulgador. En aquest sentit, un dels lectors remarca l'arrencada del llibre: com és capaç de descriure el bolet protagonista, el Psilocybe, tant físicament, com els efectes que provoca amb quatre pinzellades. En definitiva, i agafant les paraules d'un altre dels presents: "hem après molt, amb aquest llibre! D'entrada no m'interessava gaire i no el vaig triar, però ha acabat atrapant-me!". Hi ha qui destaca l'habilitat de l'autor per fer-te viure i sentir a tu, com a lector, el mateix trajecte cap a la banalització d'un fenomen o ritual sagrat que va patir el ritual duna regió perduda de Mèxic, convertida en destí de hippies o "occidentals" amb ganes de gresca i experimentació. En aquest punt, hi ha qui subratlla que "de fet, és un exemple més del que és o va significar la colonització". "M'hi han faltat les disculpes!" exclama algú altre: "al final aquesta és la història d'una traïció, la de Gordon, que trenca el pacte que fa amb la xaman". "La colonització no en demana mai, de perdó", se subratlla, a la vegada que algú altre aprofita per recordar que la Maria Sabina acaba aprofitant-se'n "i acceptant els diners!". 

A l'entrar en qüestions estilístiques, de seguida hi ha qui destaca la tècnica dels capítols, cap a la part final del llibre, en què se superposen diàlegs dels molts viatgers que truquen a la porta de la Maria Sabina, si bé el que sobretot es valora és la capacitat per posar perspectiva i reemmarcar diferents fets del s. XX, des del crack del 29 fins als moviments contraculturals dels 60 i els 70, enfilant-los de manera que s'alineïn amb les descobertes científiques i tecnològiques que van marcar tot el segle, singularment a partir dels anys 50 amb la descoberta del LSD o les propietats del Psilocybe. "Aquesta perspectiva històrica és el que més m'ha interessat del llibre", aportació que algú aprofita per assenyalar que aquests avenços científics, a més, van permetre reinterpretar la Història, per exemple de capítols com els de les bruixes de Salem o d'altres "atacs d'histèria massius" que ara se sap que tenien a veure amb el fong del sègol... del qual es va sintetitzar l'LSD. La famosa substància psicotròpica es converteix en la protagonista del debat una bona estona, i diferents lectors aprofiten per mostrar la seva estupefacció a l'ahevr descobert, gràcies al llibre, la influència que tal droga va suposar per Walt Disney, Aldous Huxley, a banda de la més coneguda relació que hi tenien els Beatles, moment en què algú reivindica el compositor santjustenc Lleonard Balada, que va compondre un himne a Maria Sabina amb l'ajut de Camilo José Cela. La dicotomia entre el bolet protagonista i l'LSD allarga la discussió girant-la cap a l'addicció, que hi ha qui no té clar si el Psilocybe ho és o no. Els metges presents a la sala no deixen gaire lloc als dubtes: "per alguna cosa tots hi tornaven!".

Malgrat la potència del tema i de les anècdotes que qui més qui menys pot aportar-hi, en algun moment el debat torna a qüestions estilístiques per concloure que es tracta d'un llibre que barreja olts gèneres: la crònica de viatge, l'assaig i, és clar, la novel·la, ja que hi ha certs passatges que Benoît Coquil ha de "ficcionar" a partir del que sap: "la novel·lització del reportatge li serveix per harmonitzar i fer proper un relat que podria ser confús", rebla algú. En aquest punt, a més, algú subratlla que, tractant-se de Mèxic i la mescla de creences que un hi troba, "el llibre descriu molt bé el sincretisme religiós" i, altre cop, la reflexió serveix per recordar que l'obra és d'aquelles que "obre moltes portes i t'aporta un munt de coneixements", just el que ha fet tant atractiva la lectura. En definitiva, tota una sorpresa: un llibre del qual s'esperava poc i ha saciat tothom.

Los muertos de Jericó

 de Colin Dexter

Barcelona, Siruela, 2025.

288 pàgs.

Trad.: Pablo González-Nuevo 

[T.O.: The Dead of Jericho, Londres 1981]

Tocava sessió "de gènere" però, sense poder afirmar una causa general (encara que deduint-ne diverses: desinterès per la novel·la negra, més partit vital del Barça, més un pont massa proper, que no sempre és la millor opció per a bones hores de lectura), el cert és que la convocatòria va ser fluixa: érem pocs i no tothom havia enllestit un llibre que, d'altra banda, vam polir-nos de seguida. Tothom va considerar-lo fàcil de llegir, absolutament versemblant, amb unes bones descripcions de l'entorn físic i sociològic per on es desevolupa la traama, a cavall d'un barri humil d'una ciutat de classe mitja-alta o, si més no, elitista: Oxford. Si bé a algú li havien avorrit les descripcions de l'espai, la majoria va considerar interessant el contrast entre "l'aristocràcia" d'universitaris que assisteix a presentacions de llibres i els veïns de Canal Street, entre els quals hi ha gent gran empobrida i manetes capaços d'arreglar qualsevol desperfecte. És en aquesta barriada que es produeix la primera mort del llibre i cap on l'icònic inspector Endeavour Morse ha de dirigir-se... per primer cop a la seva vida –al principi queda clar que no sabia ni on era la barriada amb nom bíblic. La figura del protagonista és, segurament, el que crea més controvèrsia entre els presents: hi ha qui el considera massa tòpic, amb tots els tics típics de policia britànic, i qui, al contrari, el troba un homenatge modernitzat de Sherlock Holmes i, per això mateix, un tipus singular. De fet, s'argumenta, la pròpia combinació d'un nom "impossible" amb un cognom comú i la descripció del tipus com un personatge dotat d'una intel·ligència fora del comú i una capacitat deductiva única, insinuen ben clarament que Colin Dexter volia homenatjar al personatge creat per sir Arthur Conan Doyle just un segle abans [NOTA WIKI: Sherlock Holmes va néixer el 1887 i Colin Dexter crea el seu personatge el 1975]. No tothom en queda convençut: s'argumenta que Sherlock Holmes era gairebé aristocràtic i Endeavour Morse, no... però l'afirmació tampoc és del gust de tothom, ja que, es diu, un policia a Oxford que ha llegit els clàssics grecs forma part d'una mena d'elit aristocràtica.

Entrant de ple en la trama, però, hi ha consens en què la construcció de l'argument és molt hàbil: "com l'autor aconsegueix filar personatges i escenes és molt intel·ligent" se subratlla i "com aconsegueix fer creïble la trama entre els dos germans que juguen a confondre els policies, tot i no ser res de nou, també està molt ben aconseguit". Fins i tot "el fet que el cas sembli resolt quan estàs a mig llibre i et fa pensar, com a lector, i ara què? Si queden 100 pàgines!". Un dels elements que, justament, més ha desconcertat als lectors és aquesta "humanitat" (per dir-ho d'alguna manera) del protagonista, presentat com algú infal·lible, reconegut per tothom com una llumenera i que, en canvi... s'equivoca dos cops en la deducció! "Al final, casi que ho agraeixes, perquè tota la comparació amb el mite d'Èdip era molt exagerada i hagués estat inversemblant... per sort no és la certa!". Al costat d'això, en canvi, hi ha qui considera que l'autor desaprofita el fet que el propi inspector protagonista sigui considerat sospitós del crim inicial: "s'insinua en algun moment, però mai no hi ha tensió, en aquest sentit, no et fa patir per ell". Algú hi troba l'explicació culpant-ne l'editorial: "és el text de contraportada el que et fa pensar que el protagonista les passarà magres, és una exageració absoluta!". I, malgrat tot, hi ha consens en afirmar que la situació donava més joc... o potser és que estem influïts per altres lectures o pel·lícules! És en aquest punt que algun dels pectors presents, en fer la compració amb novel·les del Jo Nesbo, considera que a l'inspector li falta sang i, a l'argument, també: "tot és deductiu, molt pla, sense acció... molt britànic". L'afirmació dóna peu a, entre tots i amb les aportacions sobre el gènere del que els presents duen llegit a l'esquena, elaborar una mena de tipologia o classificació de la dita "novel·la negra". I queda més o menys així: la novel·la deductiva on el més important és la brillantor del detectiu protagonista a l'hora de filar la veritat (exemple evident: la tradició britànica com la que acabem de llegir); la novel·la amb molta acció i sang, on l'inspector protagonista s'hi juga el físic i les armes de foc són al centre (exemples clars: la tradició nòrdica i la nordamericana, des de Stieg Larsson i Jo Nesbo a Raymond Chandler i Jim Thompson); i la novel·la on la trama criminal és l'excusa per retratar una societat corrupta i depauperada, en la qual la vida privada de l'investigador és important perquè ajuda a configurar aquest entorn (exemples clars: la tradició "mediterrània" de Manuel Vázquez Montalbán i el seu Pepe Carvalho, d'Andrea Camilleri i el seu Salvo Montalbano o de Petros Màrkaris i el seu Kostas Kharitos). Establerta la classificació donem per finalitzada i per ben aprofitada la segona sessió "de gènere" no sense abans subratllar que una de les bones virtuts del llibre de Colin Dexter és que no és moralitzador, perquè cap personatge queda malament ni és jutjat pel narrador. Inevitablement es fa referència a la sèrie Endeavour, basada en el personatge... però no en els llibres, ja que retrata la joventut del protagonista, els primers anys, quan ja és un talent brillant però encara no prou reconegut. "Demostra la fama del personatge a Anglaterra: és tan famós, a nivell popular, com Sherlock Holmes, per això se n'inventen un mite".