dimarts, 1 de març de 2016

La balada del cafè trist

de Carson McCullers



Barcelona, L'Altra editorial, 2016.
203 pàgs.

[T.O.: The Ballad of the Sad Cafe and Other Stories (1951)
Traducció de Yannick Garcia]


Potser només és un detall, però no està de menys anotar que la paraula "sublim" va usar-se diverses vegades al llarg de la sessió. Tot i que el llibre no havia agradat a tothom, en general ningú no posa en dubte que la McCullers "escriu molt bé" o, com diu algú, llegir-la és com veure una peli, 'veus' el que explica, té una gran habilitat per a la descripció, tot i que això alenteix el ritme de lectura, apostil·la agú altre. I encara hi ha qui descriu el seu estil com una literatura clara, transparent. Més enllà de l'aspecte formal, però, els lectors subratllen la creació d'uns personatges solitaris i marginals, però absolutament únics... tot i que són reconeixibles com a prototipus universals! Cadascú té el seu preferit, extret de diferents contes: la dona alcohòlica, que és un manual sobre l'alcoholisme; o la nena de "Wunderkind" que sap que no serà prodigiosa, cosa que l'autora tracta amb una finor extraordinària; per no parlar del geperut de "La balada del cafè trist", que queda admirat (o enamorat?) del presidiari que representa tot el contrari a ell, o del genet del conte homònim que s'autodestrueix en no saber pair el final del cicle exitós...
A banda, hi ha tot un seguit d'elements que provoquen inquietud en la lectura, evidentment la lluita de boxa entre la protagonista de "La balada...", la inoblidable senyoreta Amèlia, i el seu primer marit, però també aquells tres nens iguals, tot i ser de pares diferents, del conte "Madame Zilensky i el rei de Finlàndia", extraordinari relat d'una mentidera compulsiva, on fins i tot "veiem" un gos caminant endarrere. Una metàfora? Es podria interpretar com una pista en clau, apunta algú: el lector es fixa en un detall menor, sorprenent, però gens important pel conjunt de la història... com tampoc no és important, podria estar-nos dient McCullers, si la Zilenski menteix o adorna la seva vida amb invencions: el que compta no és si es tracta d'una bona professora?
En qualsevol cas, queda clar que la senzillesa amb què retrata l'ànima humana fa de l'escriptura d'aquesta autora nordamericana un exemple d'allò que sempre s'ha dit de la Rodoreda: "universal des dels elements locals". El cafè trist el sabem veure tots gràcies a la influència del cinema en la nostra retina però, com s'apunta en diferents veus, podria estar situat a Rússia, a Escòcia o a la Castella profunda: canviarien els detalls decoratius, però l'atmosfera seria la mateixa. Això és el que fa a la McCullers, autora morta a Nova York als cinquanta anys d'edat, l'any 1967, tan propera a lectors llunyans com els presents.
Això fins i tot sabent que molts dels seus relats, en alguns es nota més que en d'altres, les anècdotes són autobiogràfiques o parteixen de detalls viscuts, encara que després molt recreats. Com la pròpia "estranya parella" del geperut i la donassa senyoreta Amèlia, que l'autora explicava haver "vist" en un pub... Una història, aquesta, que li permet intercalar reflexions ben profundes sobre l'amor, com la de l'últim conte:
Em vaig adonar del que no rutlla en nosaltres. Els homes s'enamoren per primer cop. ¿I de què s'enamoren? (...) D'una dona. Sense cap ciència, sense res on agafar-se, emprenen l'experiència més perilosa i sacrosanta d'aquesta vida. (...) Comencen per la banda equivocada de l'amor. Comencen pel clímax ¿I de què t'estranya que es pateixi tant? ¿Saps com haurien d'estimar els homes? (...) ¿saps com hauria de començar l'amor? (...) Un arbre. Una pedra. Un núvol. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada