dimarts, 9 de febrer de 2016

El nedador del mar secret

de William Kotzwinkle




Barcelona, Navona Editorial, 2014.
90 pàgs.

[T.O.: The Swimmer in te Secret Sea (1975)
Traducció de Yannick Garcia]


La sessió, que comptava amb la presència d'en Yannick Garcia, traductor de l'obra al català, va començar amb una petició poc habitual: "que parlin els homes!". I és que la brevíssima i contundent novel·la de Kotzwinkle és un llibre sobre la pèrdua d'un fill... des del punt de vista del pare. Exclusivament! I algú va considerar, al·ludit, que el llibre li provocava una sensació agredolça, amb descripcions molt fredes, mancades d'emoció quan, al contrari, s'està descrivint escenes tan forts com a construcció del taüt del propi fill. "I no és significatiu, això?", va apuntar en Yannick Garcia. Un altre dels al·ludits va destacar, tot el contrari, la manera continguda, seca, aspra d'explicar una història de vida i de mort. Que comença esperant vida, continua amb mort i acaba... amb vida! No és l'únic que destaca el final d'aquesta intensa novel·la curta: el viatge en trineu, d'un lirisme foramida, és llegit per uns com un cant a la Natura, que s'acomiada del petit protagonista, per algú altre com una escena carregada de vitalitat, amb un pare i un fill rabent dalt d'un trineu. També es destaca la capacitat de l'autor d'explicar, amb tres paraules, un món sencer, experiències tan quotidianes com un part i les emocions que desperta.
Arribada la pregunta, quasi obligada, de si la història era autobiogràfica, donada la impossibilitat (diu algun lector) d'expressar tan netament uns sentiments tan profunds d'una vivència excepcional, en Yannick Garcia ens fa avinent la història de William Kotzwinkle, autor de ciència-ficció, d'èxit relatiu, a qui, sí, va morir-se-li un fill i va tancar-se a escriure la història i li va sortir de cop. I va donar-ho al seu editor gairebé sense corregir-lo, instruint-lo que no volia saber res més del text, que en fes el que li semblés... Un cop publicat, l'any 1975, la novel·leta va passar sense pena ni glòria fins que, gairebé quatre dècades més tard, Ian McEwan va lloar-lo dins d'Operació caramel i el llibre va rebre una segona vida. Posat a comentar l'estil sec, mancat d'adjectius i sense temptacions melindroses, en Yannick etziba: "com més t'allunyes de l'emoció del personatge, més espai deixes al lector per emocionar-se". Paraula de traductor (i narrador i professor d'escriptura creativa...). Algú rebla que el llibre sembla un exercici psicoterapèutic, però trufat d'imatges poètiques.
Abans d'entrar en el recordatori d'escenes i moments colpidors, hi ha qui vol agrair -així s'expressa- que l'autor sigui capaç de remuntar el cop de la mort del nen i reservar el millor per a després; o, dit d'una altra manera: no acabar la història amb la tragèdia que tot lector intueix des de la tercera pàgina. Algú altre destaca la capacitat de descriure el canvi de sensacions del protagonista, expressat en el retrat de la cara de la dona, que passa de guapa a deformada pel dolor del part; en canvi, hi ha qui no es creu el moment en què els pares destapen el cadàver del bebè, a qui han practicat una autòpsia, ni la reflexió posterior que converteix el nadó en un savi que, amb pocs minuts de vida, ha viscut més que el progenitor... ho troba impostat. El comentari provoca la següent reflexió d'en Yannick: "No estem acostumats al dol, i molt menys al dol per nens: estem habituats a deixar els pares sols i a no parlar del tema. Aquest llibre és com mirar pel forat del pany: et deixa mirar el dol, però res més; no s'obre les venes." Comentari que comporta un seguit d'assentiments i confessions: més d'un lector admet haver plorat amb la lectura, a la vegada que algunes lectores admeten la dificultat d'identificació amb el sentiments del protagonista, tot i connectar-hi plenament, ja que es fa estrany no saber en cap moment què pensa o com viu la pèrdua... la mare!
Foto: Antoni Gasull

Amb tanta emoció a flor de pell, la sessió gra sobre si mateixa i es converteix en un interrogatori sobre l'ofici del traductor que passa, inevitablement, pel tòpic del traduttore/traditore, i enfila temes com la llibertat que té per encarar l'estil i el nivell de llengua, pel marcatge (o intrusisme) dels editors, i pel copyright que converteix el traductor en propietari intel·lectual del text, a més d'un petit debat sobre com cal traduir els dialectes. S'ha de convertir en "andalús" a un nordamericà sureny? O a un sicilià? En Yannick no n'és partidari, sinó de posar petites marques que denotin una certa diferència de registre... A partir d'aquí, la conversa s'enfila en matisos diversos sobre el llibre-objecte que acaben amb el reconeixement de la bona tasca de l'Editorial Navona produint uns llibres amb coberta de tela i títol estampat, amb un nom de col·lecció "Els inel·ludibles" absolutament adequat per a la joia que deixem endarrere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada